Una planta dedicada a Aquil·les... la milfulles

Una de les plantes medicinals que coneixien els nostres avantpassats des de fa milers d’anys és la milfulles de nom científic Achillea millefolium. És ben obvi que el nom popular tant en català com en castellà (milenrama) prové de la traducció literal de l’epítet específic ben encertat fent clara referència a fulles molt dividides bi- o tripinnatisectes que acaben en multitud de segments petits.  

Els grecs van anomenar a aquesta planta com Aquilea, en honor al seu heroi Aquil·les, famós per la seva invulnerabilitat a les ferides i per això també se la coneixia com a “flor del soldat”. En era notòria la seva eficàcia contra les hemorràgies atès que és un fort astringent, de manera que els guerrers sempre la portaven en les seves motxilles. La mitologia grega ens assenyala que Homer explicà que el centaure de Chiron  va ser qui va transmetre secrets d'herbes medicinals als seus alumnes humans i va ensenyar a Aquiles a usar la milfulles. És ben acceptat, doncs, que l’epitet genèric Achillea és relacionat amb Aquil·les i amb la guerra de Troia, on aquest heroi mitològic, diuen, va guarir a molts dels seus soldats (i al propi rei Télefo, rei de Micenes) utilitzant el poder que la milfulles té com antihemorràgic. I dos mil anys després, encara se segueix utilitzant.

Tocant el cel... l'avet

Diuen que els arbres comuniquen el cel amb la terra, i no hi ha cap dubte que als nostres Pirineus aquest honor li correspon a l’avet amb la seva capçada cònica i altiva. No en va, la llegenda diu que la tradició nadalenca de tenir un avet a casa prové de quan els primers cristians van arribar al nord d'Europa, on els seus habitants celebraven el naixement de Frey -Déu germànic del sol i la fertilitat- adornant un arbre -suposadament un avet- amb data propera al solstici d’hivern. Aquest arbre simbolitzava l'arbre de l'Univers (anomenat Yggdrasil) en la capçada es trobava l'estatge dels Déus i en les arrels més profundes estava el regne dels morts.

De l’avet -de nom científic Abies alba- ja en parlaven els clàssics com Virgili, Ovidi i Plini malgrat que es fa difícil conèixer el seu origen a partir del llatí abietis. No cal dir que en català avet prové directament d’aquest mot llatí mil·lenari i hom dedueix que el mot “abete” de l’aragonès  és posterior i va donar lloc, encara més enrere a la paraula castellana “abeto” que és igual en portuguès. No costa gaire establir aquesta relació temporal atès que els avets a la Península ibèrica són exclusius del Pirineu i on són més abundosos i eren utilitzats, és al Pirineu català. Curiós és també l’epítet específic “alba” donat que l’arbre no té res de blanc, ni d'esclarissat. El terme “alba” (del llatí albus, que ens ha donat albada) sembla fa esment botànicament al revers blanquinós de les fulles aciculars dels avets, en contrast amb altres espècies del mateix gènere. En resum, un record de la infantesa com a arbre clàssic de Nadal, i un exemple més de que el català va aportar no poques paraules al castellà.

L'estreta relació dels noms...

A voltes no és senzill trobar l'estreta relació que hi ha entre un nom popular i el seu nom científic. Per això, ens serveix de bon exemple l’estenactis (Erigeron anuus) una margarida introduïda al nostre Pirineu, d’origen americà. És força rara i més freqüent al costat francès atlàntic i també per les comarques gironines cap on es va estenent mica en mica.  El nom en català pot semblar estrany sinó tenim present que el nom científic d’aquesta planta abans era Stenactis annua. Aquest gènere Stenactis prové de la forma prefixada del mot grec στενός stenós (estret, subtil) i d'ἀcτίς actís (radial) fent referència a les primes flors radiants del seu capítol molt característic d'aquest antic gènere ara inclòs dins el gènere Erigeron. I no és mania dels botànics anar canviant noms científics, sinó que aquests s'han d'adequar al Codi de Nomenclatura Botànica i a les noves dades que aporta la biologia molecular. La paraula catalana estenactis està, doncs, "estretament" lligat a la del seu antic gènere Stenactis. Fàcil, no?

Els Narcissus... les flors més presumides!

Coneixes algú que es digui Narcís??? Sabies que en francès el nom és Narcisse, en euskera Narkis, en alemany Narzis i en anglès Narcissus? Doncs en el món de les flors tenim ben a prop nostre el gènere Narcissus -d’on prové el nostre mot Narcís- que té l’origen en el llatí narcissus i aquest del grec νάρκισσος [nárkissos], i a partir d’aquí se’n perd la pista en el temps, tot sospitant que es tracta d'un terme de préstec d'una llengua mediterrània prehelènica. Sí que es coneix, però, prou bé el seu origen mitològic en una bella història de vanitats i desamors que val la pena no ignorar.

La història de Narcís -l'home que només podia estimar-se a si mateix- és una de les més conegudes de la mitologia grega. Les versions sobre la maledicció que li va fixar la seva incapacitat d'estimar a altres, són moltes. La lectura oficial -la d'Ovidi- fa al·lusió a la nimfa Eco (ressò en català, però eco en castellà!) condemnada per Hera a repetir sempre les últimes paraules que sentia. El mite ens diu que un dia, caminant Narcís pel bosc, va preguntar si hi havia algú aquí i la nimfa Eco va repetir "aquí, aquí". Quan Narcís la va veure, va rebutjar el seu amor i Eco va fugir a una cova, on el seu plor encara ressona. La deessa de la venjança -Nèmesi, la que arruïna als superbs- no va tenir pietat de Narcís i el va condemnar, també, a enamorar-se eternament del seu propi reflex.

En totes les històries conegudes el final sempre és el mateix: Narcís queda embadalit per la seva imatge projectada en un llac i cau a l'aigua, ofegant-se. D'aquest personatge neix una planta, el NARCISSUS, que va créixer per primera vegada on va morir el jove. I també sorgeix el terme narcisista, que s'associa a persones que estan més pendents de si mateix que de ningú més.

Algú podria pressuposar una relació en la semblança dels noms νάρκισσος [nárkissos] "narcís" i νάρκη [Närke] "atordiment, sopor" (d'on vénen els mots narcòtic i narcotràfic), la qual cosa ha portat a que molts relacionin les dues paraules, però els entesos ho posen més que en dubte.  Per altra banda la llegenda diu que la seva fragància és una de les més delicades del món i els romans ja la feien servir com perfum i el seu delicat aroma és el responsable de les seves suposades propietats relaxants. Malgrat això... atenció, conté l’alcaloide narcisina!, una substància fortament tòxica i amb acció paralitzant. O sigui que, ja sigui pel seu flaire embriagador o pel seu efecte tòxic, olorar massa estona aquesta flor por produir somnolència i un cert efecte... NARCÒTIC!

Flors que recorden... jocs d'infantesa!

El gènere Astragalus està ben representat a tot l’hemisferi nord amb més de 2000 espècies, i a casa nostra en tenim un bon grapat destacant a les pastures de l’estatge alpí (d’ací l’epítet alpinus) dels nostres Pirineus l’espècie Astragalus alpinus. El nom genèric d’Astragalus prové del grec clàssic άστράγαλος i després del llatí Astragalus aplicat ja en l'antiguitat a algunes plantes que tenen les llavors de forma cúbica molt semblants a l’os del peu anomenat, també, astràgal o taba (recordeu el joc de tabes?). A la vegada el mot astràgal sembla que té l’origen en una arrel indoeuropea ost (h) - (os), que està present en paraules diverses -però ben conegudes- com osteopatia, osteoporosi, ostracisme, ossos... i ostra! Doncs..., Ostres!!!...  quina sorpresa amb el bonic astràgal alpí.

Una flor que s'obre a l'escalfor del... sol-solet!

La família de les cistàcies és bàsicament de la Mediterrània i per això s’utilitza per avaluar el grau de mediterraneïtat de la flora d’una determinada contrada. Una de les característiques del clima mediterrani és la presència d’un sol espectacular. És per això que no ens pot estranyar que entre els seus gèneres en destaqui a casa nostra Helianthemum. L’etimologia d’aquest gènere es prou evident: del Grec Ἥλιος (Helios), el Sol, i “anthemos” que significa florida atès que és ben conegut que les flors només s'obren amb la calor del sol i en una temperatura superior als 20 º C per desplegar completament els seus pètals. A més, tenen un cert fototropisme (gir seguint el sol) positiu. La planta de la fotografia (Helianthemum oelandicum subsp. alpestris) és, però, singular, perquè es fa a alta muntanya on la mediterraneïtat hi és present però de forma molt menys nítida. Així doncs, si voleu dir a algú sol-solet, només cal que li oferiu un... Helianthemum! 

L’orquídia més gran i més rara dels nostres Pirineus

Les sabatetes de Venus (Cypripedium calceolus) és segurament l’orquídia més gran i més rara que es troba en els nostres Pirineus. El seu nom científic -tot i que d’entrada sembla ben rar- fa esment exactament a un dels seus molts noms populars; Cypripedium procedeix del grec "Kypria" = "Venus" i "pedilon" = "sabata" o "sabateta" per la forma inflada del label de la flor. Curiosament, calceolus prové del llatí i també vol dir “sabateta”. Linné quan la va descriure, de ben segur ja pensava en la preciositat d’aquesta flor atès que Venus era la deessa que representava l’extrema bellesa femenina. I el peus, no cal dir, sempre han estat objecte d’atracció des de l’antiguitat. Així, doncs, ja ho sabeu, si volen llençar una “floreta” per a afalagar a algú, només cal que li digueu.. Cypripedium!

Fruites comestibles i (potser)... afrodisíaques!

I parlant de Venus m'ha vingut al cap la maduixa (Fragaria vesca). Etimológicament «Fragaria» deriva del llatí "fragum", fent referència a la fragància dels seus fruits i «vesca» prové del llatí "vescus" que vol dir "bo per a menjar". Però més enllà del que ja sabem -un aliment de flaire exquisit- potser no es tan conegut que històricament la maduixa ja era present a les festes i bacanals de l'antiga Roma. Diu la llegenda que aquest fruit en efecte solia fer-se present coincidint amb les festes en honor d'Adonis, a la mort del qual Venus va plorar copioses llàgrimes, que arribades a la terra es van transformar en petits cors de roig intens: les perfumades maduixes!!! Per aquesta mateixa raó es considera que les maduixes van lligades a Venus deessa de l'amor i de la passió sensual i ha arribat fins els nostres dies com una fruita afrodisíaca! La foto, però, és d'un maduixot (que m'acabo de cruspir). Però creieu-me; són molt més saboroses la maduixeta del nostre Pirineu!

L’atractiu del món vegetal, versus l’atractiu de l'etimologia

Amb les pluges de tardor sol haver-hi una segona florida d’algunes plantes primaverals. Aquest és el cas de la margaridoia (Bellis perennis) que he vist ben florida ja a les acaballes d’octubre. El nom genèric d’aquesta espècie no deixa cap lloc a dubtes; en Linné, quan la va descriure, ja va voler significar la bellesa (“Bellus”) i formosor d’aquest gènere de plantes. Però més curiós és la procedència de “margarita” (o alguna de les seves variants) com se la coneix popularment. El mot “margarita” prové de la paraula grega μαργαρίτης, que significa, literalment, “perla”. I és que la gent veia en les margarites una “flor” amb un botó central semblant... a una “perla”!!! Bonica associació sinó fos perquè la suposada “perla” és, en realitat, la munió de mooooltes flors grogues rodejades de mooooltes flors blanques (l’anomenat capítol) que engatussa als insectes perquè la pol·linitzin. L’atractiu del món vegetal unit a l’atractiu dels noms!

Una "Rosa dels Alps" als nostres Pirineus!

El neret (Rhododendron ferrugineum) rep el nom d’abarset a les vall d’Andorra (d’on és aquesta fotografia) i el bonic mot de Rosa dels Alps ("Alpenrose") a les regions dels Alps de parla germànica. Malgrat que el neret és un arbust de branques flexuoses i ajagudes, altres espècies del gènere solen ser arbres de les regions properes a l’Himàlaia. Així, tot i que pugi semblar que és una planta ben adaptada als climes freds, la realitat és que no suporta gens bé les glaçades del mig de l’hivern, i per subsistir sempre ha d’estar ben coberta d’un bon gruix de neu talment com una manta. D’aquesta manera és fàcil conèixer el gruix de neu habitual d’una determinada vessant –per exemple a Andorra- només veien quina alçada prenen els abarsets que hi creixen. A més abarsets i més ferms, més gruix de neu! Caminant per la muntanya fixeu-vos que els abarsets sovint es troben entapissant la vessant obaga i són rars a solell on, encara que sembli paradoxal... hi fa moooolt més fred sense la coberta protectora de la neu!

Sempervivum... supervivència extrema

El gènere Sempervivum pot fer entapissats en ells llocs més inversemblants com són, per exemple, les escletxes de les roques al capdamunt de molts cims dels nostres Pirineus. Deu el seu nom –sempre viva- al fet que sempre és verda i no perd les fulles ni al vell mig de l’hivern. A més, fins i tot si la violència del vent l’arranca, continua igual de llustrosa conservant pràcticament en tot moment l’esplendor de les seves curtes tiges fins que arriba a arrelar en un altre indret. La capacitat de supervivència és tan gran que pots viure molt de temps sense aigua i en condicions extremes de temperatura, altes a l’estiu (la roca s’escalfa moltíssim) i baixíssimes a l’hivern si no són cobertes per la neu. en les condicions més adverses. En resum, la vitalitat d’aquesta planta és envejable dins el món vegetal alpí. En català, a aquesta espècie se l’anomena matafocs teranyinós, amb virtuts medicinals i... poders màgics!

"Més content que un gínjol"... i no és un gínjol!

Heu escoltat la dita “estar més content que un gínjol”? Doncs curiosament aquesta fotografia correspon al gínjol o gínjol blau (Iris germànica). Però no ens confonguem!!! És un cas clar d’homonímia tan i tan freqüent dins el món de les plantes. De fet, la dita fa referència a l’arbre del ginjoler (Ziziphus jujuba) i més concretament al seu fruit: el gínjol! No es té certesa de la relació del fruit amb aquesta expressió, però hom diu que en èpoques de fam, el consum excessiu de gínjols (rics en sucres i vitamina C) podia provocar un cert grau d’eufòria amb lleugeres al·lucinacions. Altres autors, però, insinuen que atès que amb la fusta del ginjoler es fan instruments musicals com gralles, dolçaines i tenores que s’usen... en moment d'alegria i de xerinola!. Sigui com sigui... jo estic “més content que un gínjol” perquè ja ha arribat el weekend!

El lliri blau... missatgera dels Deus?

El lliri blau o lliri dels Pirineus (Iris latifolia) l’haureu vist ufanós en molts prats dels nostres Pirineus. El gènere Iris deriva de la mitologia grega i fàcilment l’associarem amb el mot castellà “arco iris” (arc de Sant Martí) o amb l’iris de l’ull. Així, en l’antiga Grècia, IRIS era la personificació de l'arc de colors del cel i missatgera dels Deus que anunciava el pacte entre els humans i les divinitats enfurismades i la fi de la tempesta amb un esclat de colors en forma de pont entre el cel i la terra. Linné -amant com era de la mitologia grega- va aprofitar aquest fet per posar nom a aquest grup de plantes per la varietat de colors que ofereixen les flors d’aquest gènere. No em direu que no és una planta divina...

Plantes "saboneres".. i que fan escuma?

L'herba sabonera (Saponaria officinalis) és una planta freqüent en els herbassars humits de molt llocs del nostre país. El nom del gènere “Saponaria” ve del llatí sapo, -onis que vol dir “sabó” atès que té la particularitat que les soques de la planta s'utilitzaren com a sabó antigament ja que fa escuma. L'epítet officinalis indica que s'ha utilitzat com a medicinal. El principi actiu – les saponines- són tòxiques a altes dosis atesa la seva acció fortament hemolítica raó per la qual cal anar amb molta cura en el seu ús. A més, és especialment ictiotòxica, és a dir, molt tòxica pels peixos que hi estan en contacte. Eps! i està prohibit per llei agafar peixos atontant-los prèviament amb el suc d'aquesta planta.

La "força" del Doronicum

D'etimologia incerta, per algun autors el nom d'aquesta planta -Doronicum- té un origen grec com una combinació de "Doron" (regal) i "nike" (victòria). Per altres, en canvi, té un origen àrab a partir de la paraula "dourondj", terme per a designar les plantes d'aquest gènere en tots els països de l'Est. En qualsevol cas, des de segles enrere es considerava a Doronicum com a planta medicinal i per aquest motiu, en el passat, es conreà en els jardins d'herbes medicinals de molts monestirs. I també ha perdurat fins els nostres dies la creença -segons la tradició mediterrània- que Doronicum podria imbuir a la força, a la vitalitat i dotar a la persona que el posseeix de certa victòria en les arts de la guerra o de la caça. Per cert, aquesta planta s'anomena Doronicumgrandiflorum...

En Plini... "criant malves"

Als erms ja és ben florida, també, la Malva sylvestris). Malgrat ser una planta medicinals de primera magnitud, molta gent li té un cert respecte associat a la expressió fúnebre de “criar malves”. Aquesta expressió s'utilitza per parlar d'algú que ha mort i que les seves cendres serveixen d’adob natural. Res més lluny de la realitat!!!! Cal cercar l’origen de la locució al segle I d.C. i a la correspondència que mantenien dos erudits de l'època: Plini el Vell i Corneli Tàcit. La literatura esmenta que l'any de l'erupció del Vesuvi, Plini es trobava als voltants del volcà, justament, "criant malves"... una flor que li havia cridat especialment l'atenció. Plini va morir degut als gasos tòxics d’aquesta erupció i Tàcit –poètic, ell- li va escriure en el seu panegíric aquesta cita: "és per la magnitud de la seva persona i de la seva obra que Plini no ha mort sinó que està als peus del Vesuvi criant malves ". I la frase va amarar tant a l’època... que ha subsistit (escurçada) fins el nostres dies.

La pastorella... tot pensant en "ver-"

Una altra planta que enguany ha començat a florir als prats abans d’hora, és la pastorella o genciana vernal (Gentiana verna). El seu nom científic ja ens indica que és una planta de la prima-vera, però aquest any l’he vist florida... en ple gener!. Hi ha moltes plantes que tenen com epítet específic “verna” o “veris” que és com els romans anomenaven, justament, a la prima-vera. Però el que potser no és tan evident és que “vera” deriva de l’arrel indoeuropea “ver-“, relacionada amb el creixement de les plantes (penseu en els mots “verd”, “verdura” o “verger”) o el creixement en general d’altres “òrgans” (per exemple... “verga”). O sigui que ja ho sabeu, quan us trobeu plantes amb el nom de vera, penseu en primavera i... creixements esponerosos!

wink emoticon

Una planta "suposadament" hepatoprotectora... que pot malmetre el fetge!

A les acaballes de l’hivern ja és freqüent veure l’herba fetgera (Anemone hepatica) amb les seves característiques fulles trilobades. De fet tant el nom popular com el nom científic fan esment a la semblança d’aquestes fulles amb els lòbuls del fetge dels humans i aquest fet ha donat peu que durant molt de temps aquesta planta es trobes en moltes farmacopees (sota el nom d’Herba Trinitatis) com una planta medicinal de primer ordre com a hepatoprotectora. La Teoria dels Signes n’és la culpable ja que en l’antiguitat hi havia la creença que les plantes, a traves de la divinitat, aportaven “pistes” per dir-nos quines virtuts terapèutiques tenien. I res més lluny de la realitat, atès que conté protoanemonina, un potent tòxic que, en fresc, si la consumim, ens deixarà el fetge... fet puré!

Aviat, la Mediterrània... a Andorra

Una altra planta ja florida i que de ben segur coneix tot bon caminador és el romaní (Rosmarinus officinalis). El mateix nom científic –Rosmarinus- fa una clara referència al mar, i certament és una planta que inspira mediterraneïtat. Però curiosament també la trobem a un país tan i tan muntanyós com ho és Andorra al fons de les valls. Ara, el que realment sembla increïble és que s’està enfilant a una velocitat endimoniada per les vessants més solejades el que indica inequívocament un canvi climàtic més que probable. Gaudim de la neu andorrana ara, que d’aquí uns anys –potser- ni l’ensumarem... però olorarem romaní, clar!

Plantes per enverinar fletxes

El marxívol (Helleborus foetidus) és una planta que trobarem ben florida al febrer als vorals de camins i prop de rouredes. Tota la planta és robusta i d'un verd-groguenc que no convida a ser consumida. Per sort!!!... perquè és una de les plantes més tòxiques que tenim a casa nostra i que ja els antics romans utilitzaven per emmetzinar les seves fletxes. De fet, com el seu nom científic indica, és una planta notablement fètida i ni tan sols els animals s'hi volen acostar. La provem de reconèixer aquest proper cap de setmana?