En Plini... "criant malves"

Als erms ja és ben florida, també, la Malva sylvestris). Malgrat ser una planta medicinals de primera magnitud, molta gent li té un cert respecte associat a la expressió fúnebre de “criar malves”. Aquesta expressió s'utilitza per parlar d'algú que ha mort i que les seves cendres serveixen d’adob natural. Res més lluny de la realitat!!!! Cal cercar l’origen de la locució al segle I d.C. i a la correspondència que mantenien dos erudits de l'època: Plini el Vell i Corneli Tàcit. La literatura esmenta que l'any de l'erupció del Vesuvi, Plini es trobava als voltants del volcà, justament, "criant malves"... una flor que li havia cridat especialment l'atenció. Plini va morir degut als gasos tòxics d’aquesta erupció i Tàcit –poètic, ell- li va escriure en el seu panegíric aquesta cita: "és per la magnitud de la seva persona i de la seva obra que Plini no ha mort sinó que està als peus del Vesuvi criant malves ". I la frase va amarar tant a l’època... que ha subsistit (escurçada) fins el nostres dies.

Una planta que "se li pugen els fums"

Una altra planta ja ben florida és la Fumaria capreolata, en català amb un nom tan singular com fumdeterra. És curiós que tant el nom popular com el nom científic (el terme "Fumaria" deriva del llatí fumus) facin referència al fum. Això es deu a que el seu suc sovint causa un intens llagrimeig, talment com si es tractés de fum. A més, no és poca la gent de pagesia que creu que la seva olor recorda, també, al fum. Per acabar-ho d’adobar, en l’antiguitat es creia que aquesta planta foragitava els mals esperits amb l’afegit que, tenir-la a casa, tenia la virtut d’atreure els diners. O sigui que ja ho sabeu; uns quants brins de Fumaria...i que la fortuna us acompanyi!

Plantes que fan "arrugar" el nas

Una planta propera de la ravenissa blanca és... la ravenissa groga (Erucastrum nasturtiifolium). De fet poden créixer plegades malgrat que la ravenissa groga no penetra tant en cultius i és més freqüent en erms i descampats per tota la Catalunya central. Tampoc que és té massa referència actualment de que es faci servir en la cuina actual per bé que el seu nom popular també apunta cap el que es típic de la família de les Brassicàcies; fa olor a rave i en aquest cas... pica encara més. El nom científic "nasturtiifolium" també suggereix que les fulles (folium) tenen gust picant, perquè "nasturtii-" fa referència textual a "nas torçat" en llatí. Mala peça al tal·ler si una planta ens fa arrugar el nas...

"Males herbes" amb bones virtuts

Una de les plantes que es pot veure florida durant tot l’hivern és la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) que ocupa bona part dels conreus de fruiters de secà, vinyes i vores de camins de la Catalunya central. El nom popular de ravenissa li ve perquè les seves fulles són sorprenentment picants (que ens fa pensar en el rave) i amb un toc que recorda a la mostassa tradicional el que fa que sigui un bon condiment per a cuina selecta. Malgrat ser, doncs, considerada com una “mala herba”, la ravenissa té bona fama gastronòmica i a més té virtuts medicinals com a bon diürètic i remineralitzant amb alts continguts de ferro, potassi i calci. Vaja, vaja amb les “males herbes”... qui ho diria!

Orquídies "sexuals"?

Ja han sortit les orquídies!!! Concretament aquesta abellera fosca (Ophrys fusca) és d’aquest proppassat diumenge. Les abelleres en general tenen aquest nom perquè són pol·linitzades per abelles a través d’un tipus de pol·linització mímica o d’”atractius sexuals”. Moltes abelleres –potser no tant la de la foto- tenen el label pilós i simulen el cos femení de l’abella fins a tal punt que fins i tot, algunes abelleres, són capaces de secretar les mateixes feromones animals! Les abelles mascles (enganyades) arriben fins i tot a ejacular sobre la flor i amb la “passió del moment” se n'enduen els pol·linis (i el pol·len) de la flor fins una altre planta. Vaja tela com se les empesca la natura... pobres abelles (mascles!)

La bufalaga... un exemple de planta amb tints

Una planta de floració hivernal és la bufalaga (Thymelaea tinctoria) que, com es pot veure la foto, resisteix bé les glaçades de finals de l'hivern i fins i tot les nevades a terra baixa. La bufalaga s'havia fet servir força d'antic per tenyir de groc la llana i d'aquí el seu clar epítet específic de "tinctoria". Amb tot, està totalment en desús ja que és una planta tòxica que fins i tot pot provocar reaccions al·lèrgiques si s'està gaire en contacte amb els seus pigments. Poca broma, que ara tenim pells delicades!

La pastorella... tot pensant en "ver-"

Una altra planta que enguany ha començat a florir als prats abans d’hora, és la pastorella o genciana vernal (Gentiana verna). El seu nom científic ja ens indica que és una planta de la prima-vera, però aquest any l’he vist florida... en ple gener!. Hi ha moltes plantes que tenen com epítet específic “verna” o “veris” que és com els romans anomenaven, justament, a la prima-vera. Però el que potser no és tan evident és que “vera” deriva de l’arrel indoeuropea “ver-“, relacionada amb el creixement de les plantes (penseu en els mots “verd”, “verdura” o “verger”) o el creixement en general d’altres “òrgans” (per exemple... “verga”). O sigui que ja ho sabeu, quan us trobeu plantes amb el nom de vera, penseu en primavera i... creixements esponerosos!

wink emoticon

Una planta "suposadament" hepatoprotectora... que pot malmetre el fetge!

A les acaballes de l’hivern ja és freqüent veure l’herba fetgera (Anemone hepatica) amb les seves característiques fulles trilobades. De fet tant el nom popular com el nom científic fan esment a la semblança d’aquestes fulles amb els lòbuls del fetge dels humans i aquest fet ha donat peu que durant molt de temps aquesta planta es trobes en moltes farmacopees (sota el nom d’Herba Trinitatis) com una planta medicinal de primer ordre com a hepatoprotectora. La Teoria dels Signes n’és la culpable ja que en l’antiguitat hi havia la creença que les plantes, a traves de la divinitat, aportaven “pistes” per dir-nos quines virtuts terapèutiques tenien. I res més lluny de la realitat, atès que conté protoanemonina, un potent tòxic que, en fresc, si la consumim, ens deixarà el fetge... fet puré!

Aviat, la Mediterrània... a Andorra

Una altra planta ja florida i que de ben segur coneix tot bon caminador és el romaní (Rosmarinus officinalis). El mateix nom científic –Rosmarinus- fa una clara referència al mar, i certament és una planta que inspira mediterraneïtat. Però curiosament també la trobem a un país tan i tan muntanyós com ho és Andorra al fons de les valls. Ara, el que realment sembla increïble és que s’està enfilant a una velocitat endimoniada per les vessants més solejades el que indica inequívocament un canvi climàtic més que probable. Gaudim de la neu andorrana ara, que d’aquí uns anys –potser- ni l’ensumarem... però olorarem romaní, clar!