Força freqüent a les parts més baixes de moltes valls pirinenques, l’estaca-rossí (Astragalus incanus) sovint passa desapercebut perquè creix ajagut arran de terra. D’espècies del gènere Astragalus n’hi ha un bon grapat als Pirineus –una vintena- i per tant no us serà difícil topar-vos amb algun tàxon. El nom del gènere és controvertit tot i que sembla prové del grec fent esment la forma de la llavor –més o menys cúbica- que sembla un astràgal o taba que es correspon a un os de la cama enclavat en l’home entre els mal·lèols de la tíbia i del peroné. Potser això us sembla força inimaginable, però de ben segur més d’un haurà jugat de petitó amb un astràgal de xai que, en el joc de l’osset o de la taba, es tirava a tall de dau. Ara seria inconcebible aquest joc.
Algunes agrelles -com Oxalis pes-caprae- no són pròpies ni tan sols de les nostres contrades i, aquesta en concret, és una planta invasora que prové de Sudàfrica i que ja troben naturalitzada en algunes parts càlides dels nostres Pirineus. Les agrelles o vinagrelles reben aquest nom justament pel caràcter agre i amarg de les seves fulles i flors que han estat en algunes èpoques comestibles. De fet, el mot Oxalis prové de la paraula grega “oxys” que significa amarg. Però, a més, d’Oxalis n’ha derivat el nom de l’àcid oxàlic perquè aquest és present en grans quantitats a la planta i és el responsable del gust amarg i agre. Aquest àcid és irritant, i la seva sal soluble, l'oxalat potàssic, es combina ràpidament amb el calci i el magnesi presents en la sang, provocant una hipocalcèmia sobtada i a voltes perillosa. Per acabar-ho d’adobar, la formació d'oxalat càlcic en altes concentracions, pot provocar l'aparició de cristalls en l'aparell urinari contribuint a la formació de càlculs renals i possibles còlics nefrítics. Consell: gent propensa als còlic nefrítics... les agrelles, ni tastar-les.
