Aquesta flor es coneix amb el
nom d’aristolòquia (Aristolochia pistolochia) i és un bon exemple de la Signatura
Rerum (o Teoria dels Signes) que es basava, antigament, en els senyals divins de
moltes coses que ens rodejaven. Així, se suposava que les divinitats creaven la
malaltia o una alteració fisiològica, però, alhora, proporcionaven el remei
mostrant uns “signes o senyals” que servissin de pista pels humans, que haurien
de descobrir -seguint aquestes pistes- les virtuts curatives ocultes en la natura en
general, i en moltes plantes en particular.
Amb això podem explicar la paraula
aristolòquia que és el nom d'aquesta planta derivat del llatí Aristolochia (amb el
gènere de mateix nom) i aquest, a la vegada, del grec ἀριστολοχία, compost de ἄριστος
(Aristos) "millor, òptim, molt bo" i de λοχεία (lojía)
"part" fent clar esment al que ja Dioscórides deia de ser la planta
“que millor ajuda als parts". Amb una mica d’imaginació la flor de l’aristolòquia
pot recordar a la gent els òrgans reproductius femenins invertits: l'ovari de la flor es
va veure com a representació de l'úter, el tub prolongat com la vagina i la
vora obert del perigoni com la vulva. L'obertura de la flor donava idea d'un
part sense complicacions, amb tot el canal del naixement obert per a facilitar el natalici. El que crida
l'atenció és que encara avui en dia hi ha qui creu (per exemple a la Xina) que són ben certes aquestes propietats
ginecològiques de l’aristolòquia, per bé que ara la ciència sap que pot arribar
a ser molt tòxica i... abortiva!!! I és que el límits entre “facilitar el part” i ser abortiu no
deurien ser molt clars entre els deixebles de la Signatura Rerum, oi?
