SANA...SANA...

Diu la dita popular que Qui té sàlvia al seu hort, un gran remei té ben a prop. Ben cert, la paraula sàlvia designa habitualment a un gènere de plantes que és ben present a casa nostra: el gènere Salvia. Aquestes plantes usades des d’antic a la cuina pel seu lleuger sabor mentolat, ja eren usades medicinalment a l’antiguitat i fins i tot Plini ja en parlava a la seva gran obra Història Natural amb un bon grapat d’usos curatius. De fet, és curiós ressaltar que el mot sàlvia és un derivat amb sufix de pertinença o correspondència -ius /-ia, de l'arrel de l'adjectiu llatí salvus (sa) i el verb salvare (salvar), que va en la mateixa direcció que la de salus, salutis (salut, salvació). Quin dubte cap, doncs, que el nom fa referència inequívoca a les propietats salutíferes, guaridores i per conservar un bon estat físic que s'atribuïen en aquest gènere de les lamiàcies. Per poc que hi pensem, esbrinarem que totes aquestes formes llatines han generat vocables que utilitzen en el nostre dia a dia com salut, saludar, salvar... entre moltes altres. Els entesos diuen que cal associar a  aquest mot una arrel indoeuropea *SOL- (amb significat de sencer). Com deien a l’escola quan era petit, una planta per a tota mena de mals... i per a fer un bon SANA-SANA culito-de-RANA.

Plantes que ens fan somiar amb la Mediterrània

El romaní ja és ben florit quan encara no ha acabat l’hivern per poca bonança que faci. Aquesta mata o arbust aromàtic, molt comú a tota la Mediterrània, ha estat molt usat des de l'antiguitat com a condiment culinari, en perfumeria i, com el seu epítet clarament indica, també com a planta remeiera amb diferents usos lligats a les seves propietats com antiinflamatori i lleument antisèptic.

El nom llatí Rosmarinus prové de la conjunció de dos vocables llatins ros (i) maris ("rosada del mar"), que ja va ser emprat per escriptors clàssics com Ovidi i Virgili. Amb el pas del temps, l'expressió ros-maris es va contraure en les formes vulgars tardanes com romaris, i després a modificacions com romarum, romarius i romarium, que dóna lloc a l’actual romaní. La paraula llatina ros, rōris, que ens dóna clarament el mot rosada s'associa a una arrel indoeuropea ers (estar mullat), i la paraula mar, maris (mar) a un suposat vocable indoeuropeu mori- (massa d'aigua, mar). En idiomes propers també té el mateix origen: en castellà "romero", i en francès i italià "romarin" i "rosmarino" respectivament, que provenen de la variant ros (i) marinus encara més clarament relacionat amb el mar.

Sembla que hi ha dues hipòtesi per explicar aquesta estreta relació del romaní i el mar. Per una banda es diu que els mariners que viatjaven per la Mediterrània sempre portaven romaní com a planta medicinal i la utilitzaven com a vulnerari (per cops traumàtics), però una altra llegenda explica que el romaní no s’allunya massa del mar per tan flairós com és ja que el seu peculiar aroma era detectat pels mariners fins i tot abans de veure la costa. Sigui com sigui, una planta que ens fa somiar amb el mar.

... i què punyeta vol dir "officinalis"???

Flors de Rosmarinus officinalis

Un bon grapat d’espècies porten l’epítet “officinalis” i poc o molt la gent coneix que aquest mot fa referència clar a que la planta és medicinal o, si més, no, s’havia usat com a planta guaridora. Sembla ser que aquest epítet del llatí medieval molt utilitzat  per en Linné quan descrivia espècies, indicava ja llavors espècies amb interès curatiu o culinari. Però, i això? Officinalis és una declinació del llatí officina (taller, fàbrica), abans opificina, de tal manera que officcinalis és 'el que pertany a una oficina'. Però hem de tenir en compte que a l’època medieval, les fabriques i el tallers (o el magatzems!) on es cultivaven plantes medicinals era...  als monestirs! De fet, encara avui en dia parlem de l'"oficina" de farmàcia!!!

Però anem un xic més enrere amb el mot llatí officina (taller, fàbrica) que abans va ser opificina. Aquest darrer, es compon de l'arrel d'opus (treball) i l'arrel de facere (fer, realitzar). De la mateixa manera, la paraula catalana ofici (o oficial o oficiós) procedeix de officium (treball, execució d'una tasca, obligació, deure, càrrec), i és, en realitat, una contracció d' opificium (op (i) ficium > opficium > officium), que és la forma més antiga que està testificada. Opificium es compon, doncs, de l'arrel d'opus (treball) i l'arrel de facere (fer), i porta un sufix de resultat, així que seria el resultat de “fer una feina”. I contextualitzat al nostre epítet... la feina de curar!

Xocolata a la MENTA?... Te a la MENTA?... ui, ui, ui..

La saviesa popular insinua que la menta ha estat usada com a afrodisíac des de temps remots i així algunes dites en donen bona prova: La menta la fa posar contenta o també Menta, dona calenta en poden ser bons exemples.  Però d’on prové aquesta creença? 

Segons explica la mitologia grega, la nimfa Minta (o Menthe) era estimada per Hades, déu de l'inframón i de l’infern. Però aquest l'idil·li va ser descobert per Demèter, mare de la gelosa Proserpina (també coneguda com Persèfone) esposa d'Hades que es va enfurismar en aquesta descoberta fins el punt que Demèter presa de la ira la va destruir, trepitjant-la amb les seves sandàlies... i de la terra va brollar una dèbil i fragant herba que des de llavors porta el seu nom: menta. Queda clar que Demèter va aconseguir aniquilar la nimfa però va quedar evident que tota la seva luxúria es va traspassar a la planta en què es va convertir. 

Així la menta es creu que desperta el desig sexual fins el punt que a l'antiga Roma el cultiu d'aquesta planta estava prohibit en època de guerra, ja que la luxúria distreia i minvava la concentració dels soldats. Per tant, no ho dubteu; una tarda de tardor de tendresa, desig i passió? Un te a la MENTA o xocolata a la MENTA! 

Les flors… electritzants!

Per poca bonança que faci, ja tenim el romaní ben florit en ple hivern. I les flors del romaní són un clar exemple d’adaptació als seus pol·linitzadors. Perquè, com saben les abelles i borinots quines flors del romaní visitar i en quin lloc de les flors aterrar?. De fa molt de temps se sap que les indicacions visuals i olfactives formen part de la resposta.  Molts insectes veuen el color de les flors de manera molt diferent que nosaltres atès que aprecien tant la llum visible com la ultraviolada i moltes flors tenen "marques" en les dues bandes electromagnètiques. Aquest es el cas del romaní, però a més, ara se sap que el dibuixos sobre la flor són autèntiques “balises electromagnètiques” com les de l’aeroport. Recents estudis indiquen que moltes flors tenen una càrrega elèctrica lleugerament negativa, mentre que els borinots estan dotats d'una càrrega lleugerament positiva. A més, aquesta diferència de voltatge és menor (menys atracció) en una flor ja visitada i, en conseqüència amb menys nèctar disponible.  Amb tot, no patiu per enrampar-vos si passegeu per una brolla de romaní perquè les mesures són de l’entorn de milivolts. El que no s’hagi inventat la natura.... 

Aviat, la Mediterrània... a Andorra

Una altra planta ja florida i que de ben segur coneix tot bon caminador és el romaní (Rosmarinus officinalis). El mateix nom científic –Rosmarinus- fa una clara referència al mar, i certament és una planta que inspira mediterraneïtat. Però curiosament també la trobem a un país tan i tan muntanyós com ho és Andorra al fons de les valls. Ara, el que realment sembla increïble és que s’està enfilant a una velocitat endimoniada per les vessants més solejades el que indica inequívocament un canvi climàtic més que probable. Gaudim de la neu andorrana ara, que d’aquí uns anys –potser- ni l’ensumarem... però olorarem romaní, clar!