El lli i l'origen del mot "línia"

El Linum narbonense o lli blau fa una vistoses flors que de tan formoses només es deixen veure en tot l'esplendor dels dies de sol. Tot i el to poètic, aquest fet respon a la fotonàstia, un fenomen que fa que els pètals es tanquin protegin els òrgans reproductors centrals per la nit o en dies ennuvolats i amb risc de pluja. Etimològicament Linum té un origen força incert tot i que les diferents hipòtesis apunten que Linum significa "fil" atès que aquestes plantes s'han utilitzats en diferents indrets per a la confecció tèxtil. De fet, el mot "línia" deriva de la utilització d'un "fil de lli" per a determinar un traç rectilini. L’epítet específic, narbonense, força freqüent en plantes de la nostra terra baixa, fa inequívoca referència a la ciutat de Narbona, en la regió occitana de Llenguadoc.

A més d'obtindre'n fibres tèxtils i ser un bon laxant i emol·lient, de les llavors se n'obté també l'oli de lli molt preuat actualment per ser ric en àcids grassos de les sèries Omega 3, Omega 6 i Omega 9. Per acabar-ho d'adobar fa poc temps s'ha demostrat que en aquesta planta hi ha quantitats significatives de "justidine B" un compost que està demostrant ser un potent anticancerigen. Si en voleu més informació podeu revisar aquesta publicació.

Una "rosa" al desert de Namib?

Enguany he tingut l'oportunitat de visitar els deserts de Namib i el del Kalahari durant les meves vacances. Entre tanta aridesa m'ha sorprès aquesta planta que, justament per la seva bellesa, els locals anomenen "rosa del desert". El seu nom científic és Adenium obesum i atesa la bellesa de les seves flors i la facilitat de cultiu es ben coneguda pel horticultors. El nom Adenium es deriva del nom àrab de la planta, "Oddaejn", que significa Aden, ciutat i nom antic amb que es coneixia l'actual regió del Iemen. L'epitet obesum fa referència al seu aspecte de tronc bombat i cras si el creixement ha estat a la natura i la planta està ben desenvolupada.

Tot i que sovint pren forma d'arbust, en el seu hàbitat natural aquestes plantes són molt variables; sovint prenen aparença arbustiva, però, en general, són arbres de creixement molt lent i que poden viure centenars i centenars d'anys. A la regió de l'Àfrica austral que he recorregut, els hiverns poden ser molt secs i freds, i en aquesta planta el clima pot induir períodes de repòs que impliquen la pèrdua total de fullatge sense que per això deixin de continuar florint. Això fa que prengui una aparença singular i destaqui al mig del paisatge. No ens poden però deixar enganyar per la seva formositat; com la majoria d'apocinàcies cal considerar-la una planta tòxica i ben emparentada amb la ja comentada viola de bruixa.