dissabte, 22 de setembre del 2018

Una planta dedicada a Aquil·les... la milfulles


Una de les plantes medicinals que coneixien els nostres avantpassats des de fa milers d’anys és la milfulles de nom científic Achillea millefolium. És ben obvi que el nom popular tant en català com en castellà (milenrama) prové de la traducció literal de l’epítet específic ben encertat fent clara referència a fulles molt dividides bi- o tripinnatisectes que acaben en multitud de segments petits.  

Els grecs van anomenar a aquesta planta com Aquilea, en honor al seu heroi Aquil·les, famós per la seva invulnerabilitat a les ferides i per això també se la coneixia com a “flor del soldat”. En era notòria la seva eficàcia contra les hemorràgies atès que és un fort astringent, de manera que els guerrers sempre la portaven en les seves motxilles. La mitologia grega ens assenyala que Homer explicà que el centaure de Chiron  va ser qui va transmetre secrets d'herbes medicinals als seus alumnes humans i va ensenyar a Aquiles a usar la milfulles. És ben acceptat, doncs, que l’epitet genèric Achillea és relacionat amb Aquil·les i amb la guerra de Troia, on aquest heroi mitològic, diuen, va guarir a molts dels seus soldats (i al propi rei Télefo, rei de Micenes) utilitzant el poder que la milfulles té com antihemorràgic. I dos mil anys després, encara se segueix utilitzant.

divendres, 21 de setembre del 2018

Tocant el cel... l'avet


Diuen que els arbres comuniquen el cel amb la terra, i no hi ha cap dubte que als nostres Pirineus aquest honor li correspon a l’avet amb la seva capçada cònica i altiva. No en va, la llegenda diu que la tradició nadalenca de tenir un avet a casa prové de quan els primers cristians van arribar al nord d'Europa, on els seus habitants celebraven el naixement de Frey -Déu germànic del sol i la fertilitat- adornant un arbre -suposadament un avet- amb data propera al solstici d’hivern. Aquest arbre simbolitzava l'arbre de l'Univers (anomenat Yggdrasil) en la capçada es trobava l'estatge dels Déus i en les arrels més profundes estava el regne dels morts.

De l’avet -de nom científic Abies alba- ja en parlaven els clàssics com Virgili, Ovidi i Plini malgrat que es fa difícil conèixer el seu origen a partir del llatí abietis. No cal dir que en català avet prové directament d’aquest mot llatí mil·lenari i hom dedueix que el mot “abete” de l’aragonès  és posterior i va donar lloc, encara més enrere a la paraula castellana “abeto” que és igual en portuguès. No costa gaire establir aquesta relació temporal atès que els avets a la Península ibèrica són exclusius del Pirineu i on són més abundosos i eren utilitzats, és al Pirineu català. Curiós és també l’epítet específic “alba” donat que l’arbre no té res de blanc, ni d'esclarissat. El terme “alba” (del llatí albus, que ens ha donat albada) sembla fa esment botànicament al revers blanquinós de les fulles aciculars dels avets, en contrast amb altres espècies del mateix gènere. En resum, un record de la infantesa com a arbre clàssic de Nadal, i un exemple més de que el català va aportar no poques paraules al castellà.

diumenge, 15 de juliol del 2018

Ser fava...


Continuant amb els diferents mots amb que es poden designar la família de les papilionàcies (veure entrada anterior), el nom Fabaceae té a veure amb el gènere tipus Faba que prové del llatí faba, amb el mateix significat, però que en català ha bescanviat una lletra: fava (però en gallec i asturià, és faba!). Aquest vocable es genera en una arrel indoeuropea *Bhabha present en diferents llengües indoeuropees per designar les faves o a les mongetes, que és la mateixa que va generar la paraula anglesa bean.

Les faves, producte de cultiu molt antic, en l'Imperi romà es conreaven per tot arreu i eren abundantíssimes, atès que formaven part de l'alimentació dels soldats i també de les estrictes dietes dels gladiadors, ja que es considerava que aportaven força i energia, i al mateix temps ajudaven a desenvolupar un lleuger parènquima adipós sobre els músculs que mitigava cops i feia que possibles ferides fossin menys profundes. En definitiva, eren tan barates que es consideraven el principal aliment dels pobres i pròpies de l'alimentació més modesta.

Curiosament, les faves han tingut un cert tabú religiós des de temps dels romans i dels grecs (i fins i tot egipcis!) de tal manera que el seu consum n’era prohibit entre els sacerdots. I és que potser ja intuïen que hi ha una malaltia -el favisme- lligat al consum de les faves. El favisme (curiosament, en castellà, també fabismo) és la malaltia hereditària més estesa al món (diuen que més de 400 milions de persones!) per dèficit d’un enzim (la glucosa-6-fosfat deshidrogenasa) que provoca l’hemòlisi dels eritròcits. Les varietats que ara es cultiven a casa nostra ja tenen una gairebé nul·la incidència en aquesta patologia i, per tant, no cal patir davant un bon plat de favetes. Això si, en la cultura popular i més enllà de les flatulències continuen arrossegant una mala premsa com en donen fe moltes dites: clavar una fava... és fotre’t un mastegot, ser una fava... és tenir poca intel·ligència i ser fava, directament, ser fleuma!

dissabte, 14 de juliol del 2018

Papallonejant...


Una de les famílies més importants a tot el món -i també a casa nostra- són les papilionàcies, fabàcies o lleguminoses. Tots tres noms són ben acceptats i no trobareu gaires famílies botàniques que tinguin tres sinònims encara en ús. A aquest fet se l’anomena «Noms Botànics Descriptius» i estan recollits al Codi de Nomenclatura Botànica a través de les excepcions validades dels Nomina Conservanda. No embolico més la troca.

Dels tres noms d’aquesta família, les papilionàcies és el mot que s’està deixant de banda per bé que els botànics taxònoms encara s’esbatussen per protegir legalment aquest nom a nivell de rang de subfamília. El nom que seguiria més la norma seria el de fabàcies però és dóna la paradoxa de que el gènere “tipus” Faba, ara s’ha subsumit dins el gènere Vicia i -de moment- ja no es considera.  Un petit desgavell tot plegat.

Però anem a lo nostre: els noms i la seva etimologia. Sembla força obvi que papilionàcies té a veure amb la forma de la flor -molt constant- que té semblança a una papallona. I el nom lleguminoses a que el fruit és gairebé sempre una llegum. Però quedem-nos amb el nom papilionàcies que és pràcticament igual en castellà: papilionáceas. En català “papallona” prové del francès papillon que a alhora prové del llatí “papilion” que significava “tenda de campanya” i també papallona, segurament per la semblança d’ambdós. En sentit figuratiu, és fàcil imaginar per comparació, els batecs de la papallona amb el del tendal afectat pel vent. Però, us heu preguntat d’on prové el nom castellà de «mariposa»??? Les cròniques indiquen que el seu origen està en una cançó infantil; els nens perseguien les papallones pel convenciment que portaven l’ànima de la Verge Maria i quan les aconseguien agafar els cridaven: «Maria, posa!». Ara potser s’entén més perquè no és el mateix “mariposear” que papallonejar.

Una herba... ensucrada i vídua!


L’Scabiosa atropurpurea se l’anomena en català com escabiosa marítima, vídues i herba del sucre, com a noms populars més usats entre molts d'altres noms. En un altre entrada ja vàrem comentar la curiosa història del nom del gènere Scabiosa. L’epítet específic atropurpurea, prové d'ater, que significa "negre" i purpureus, que significa "porpra", fent referència al color de les inflorescències que, a voltes, pot ser d'un color porpra intens i força fosc. 

I els noms populars? Scabiosa atropurpurea és morfològicament molt variable i en èpoques anteriors se n’havien segregat un munt d’altres taxons. Un d’ells era Scabiosa marítima (i d’aquí el nom popular) perquè, de fet, creix per tot el litoral del nostre país i només penetra minsament a algunes valls pirinenques. El nom de vídues sembla té un origen anglosaxó. La forma de la seva flor es va copiar en joieria per adornar fermalls, i aquests els exhibien les vídues angleses de l'època victoriana per assenyalar la seva condició. I així, va passar a ser coneguda com "la flor de la vídua" o vídues o, simplement, vídua. Per últim comentar que aquesta planta és molt visitada per diverses papallones perquè produeix molta quantitat de nèctar. I tots sabem que el nèctar és ben dolç... i d’aquí el bonic nom d’herba del sucre.

Aquesta espècie s’assembla molt i molt a Scabiosa columbaria i fins i tot poden viure plegades. Per diferenciar-les fàcilment cal fixar-se amb si el capítol fructificat és allargat (com es veu a la fotografia) o en el cas de l'Scabiosa columbaria, és ben esfèric.  

divendres, 13 de juliol del 2018

...non scabien sicut scabie!


L’escabiosi és el nom tècnic o científic de la sarna que és una parasitosi contagiosa de la pell, caracteritzada per una intensa pruïja o picor, amb petites pàpules vermelloses, excoriacions i lesions causades per les galeries que fan els àcars que la causen. El paràsit que la produeix és un artròpode microscòpic de nom científic Sarcoptes scabiei.

És fàcil relacionar les flors del gènere Scabiosa -ben present a casa nostra- amb aquest paràsit, i ara ens caldrà aclarir quina n’és la relació.

El terme escabiosi procedeix del llatí Scabies, que significa 'sarna, lepra, rugositat'. Diuen que va ser l’enciclopedista i metge romà Corneli Cels qui molt probablement va encunyar el terme llatí Scabies, i va descriure les característiques simptomatològiques de la sarna derivat, a la vegada, del verb scabere, (que significa rascar o esgarrapar), que també va originar l'adjectiu scabiosus, “que es grata o sarnós” i d'on prové, finalment, escabiós , que significa directament 'sarnós'.

Scabies sembla estar relacionat amb l'antiga arrel indoeuropea *skep-, 'tallar, raspar', de la qual procedeixen diversos termes en llengües com l'alemany, anglès, noruec, etc... i d’on sembla prové el verb grec koptein, 'tallar'. I d'aquest verb és d'on s'origina, precisament, el nom del gènere de l'àcar de la sarna, Sarcoptes (del grec sarx, sarkós, 'carn', i koptein, 'tallar') perquè talla o lesiona la carn o els músculs, encara que en realitat, posteriorment, es va veure que aquest paràsit només roman en l'estrat corni de la pell.

I a la planta per què se la va anomenar com Scabiosa? Hi ha dues hipòtesi que són acumulatives. En primer lloc la planta té una tija força aspra, però també es té evidència que s’havia utilitzat molt a l’Edat mitjana, precisament, contra... la sarna!. De fet, avui és reconegut el seu efecte antipruriginós, i fins i tot es recomana per a diverses afeccions cutànies. Així, la dita castellana tan coneguda de “sarna con gusto no pica” és molt didàctica i pren tot el sentit traduïda al llatí: non scabien sicut scabie!

dimarts, 5 de juny del 2018

Salut reproductiva... a l'antiguitat


Aquesta flor es coneix amb el nom d’aristolòquia (Aristolochia pistolochia) i és un bon exemple de la Signatura Rerum (o Teoria dels Signes) que es basava, antigament, en els senyals divins de moltes coses que ens rodejaven. Així, se suposava que les divinitats creaven la malaltia o una alteració fisiològica, però, alhora, proporcionaven el remei mostrant uns “signes o senyals” que servissin de pista pels humans, que haurien de descobrir -seguint aquestes pistes- les virtuts curatives ocultes en la natura en general, i en moltes plantes en particular. 

Amb això podem explicar la paraula aristolòquia que és el nom d'aquesta planta derivat del llatí Aristolochia (amb el gènere de mateix nom) i aquest, a la vegada, del grec ἀριστολοχία, compost de ἄριστος (Aristos) "millor, òptim, molt bo" i de λοχεία (lojía) "part" fent clar esment al que ja Dioscórides deia de ser la planta “que millor ajuda als parts". Amb una mica d’imaginació la flor de l’aristolòquia pot recordar a la gent els òrgans reproductius femenins invertits: l'ovari de la flor es va veure com a representació de l'úter, el tub prolongat com la vagina i la vora obert del perigoni com la vulva. L'obertura de la flor donava idea d'un part sense complicacions, amb tot el canal del naixement obert per a facilitar el natalici. El que crida l'atenció és que encara avui en dia hi ha qui creu (per exemple a la Xina) que són ben certes aquestes propietats ginecològiques de l’aristolòquia, per bé que ara la ciència sap que pot arribar a ser molt tòxica i... abortiva!!! I és que el límits entre “facilitar el part” i ser abortiu no deurien ser molt clars entre els deixebles de la Signatura Rerum, oi?

dimecres, 30 de maig del 2018

SANA...SANA...


Diu la dita popular que Qui té sàlvia al seu hort, un gran remei té ben a prop. Ben cert, la paraula sàlvia designa habitualment a un gènere de plantes que és ben present a casa nostra: el gènere Salvia. Aquestes plantes usades des d’antic a la cuina pel seu lleuger sabor mentolat, ja eren usades medicinalment a l’antiguitat i fins i tot Plini ja en parlava a la seva gran obra Història Natural amb un bon grapat d’usos curatius. De fet, és curiós ressaltar que el mot sàlvia és un derivat amb sufix de pertinença o correspondència -ius /-ia, de l'arrel de l'adjectiu llatí salvus (sa) i el verb salvare (salvar), que va en la mateixa direcció que la de salus, salutis (salut, salvació). Quin dubte cap, doncs, que el nom fa referència inequívoca a les propietats salutíferes, guaridores i per conservar un bon estat físic que s'atribuïen en aquest gènere de les lamiàcies. Per poc que hi pensem, esbrinarem que totes aquestes formes llatines han generat vocables que utilitzen en el nostre dia a dia com salut, saludar, salvar... entre moltes altres. Els entesos diuen que cal associar a  aquest mot una arrel indoeuropea *SOL- (amb significat de sencer). Com deien a l’escola quan era petit, una planta per a tota mena de mals... i per a fer un bon SANA-SANA culito-de-RANA.

dilluns, 28 de maig del 2018

Punyeta!... amb la sinonímia hem topat


El lot siliquós (Lotus maritimus) és una planta d'un delicat groc-llimona pròpia d’indrets més o menys humits de bona part del nostre territori. Fa poc temps, però, podíem trobar aquesta mateixa planta amb el nom de Tetragonolobus siliquosus que ben poc s’assembla a l’anterior. Moltes espècies de plantes solen tenir diversos noms científics, els quals en ocasions canvien en funció de la font consultada. Aquesta inestabilitat causa molta incomoditat en la gent que observa la flora com un hobby, però també -perquè no dir-ho- entre professionals que utilitzen els noms científics en el seu dia a dia. Això indica que la taxonomia no està encara del tot consensuada ni tan sols entre els biosistemàtics i cercles científics afins. Però perquè canvien els noms científics? Alguna pista: canvien no per caprici dels taxònoms, ni per decisió arbitrària dels botànics, i molt menys dels autors dels llistats florístics. Els noms canvien com a part del procés de millora del coneixement que tenim de les plantes i dels personatges que les van descriure per primera vegada. D’això se’n diu sinonímia botànica i algunes vegades la llista de sinònims és ben extensa. La paraula sinònim prové del grec συνώνυμος (synónimos), compost del prefix σύν (sin- = amb, com a simfonia) i ὄνομα, (onoma = nom, com en onomàstica), per tant és una paraula que té el mateix significat que una altra paraula. En resum, prou costa recordar un nom, perquè ens els vagin canviant, oi? De bojos!

dijous, 24 de maig del 2018

Flors de groc explosiu... flors d’”amarillo” ictèric


El cascall marí o rosella groga (Glaucium flavum) és una altra planta de flors ben grogues que podem trobar prop de platges i codolars dels rius. L'epitet flavum és un cultisme que designa el color groc intens que recorda al foc. Prové del llatí flavus (groc or, o també ros-clar referit als cabells daurats). I aquest, a la vegada, s'associa a una arrel indoeuropea bhel-1 (brillar), també continguda en llatí en la paraula flamma (flama), d'on prové flamíger, i en el verb flagrāre (cremar) d'on es deriva, per exemple, deflagració. En castellà aquesta mateixa planta es coneix amb el nom de glaucio amarillo i en aquesta cas, l’etimologia del vocable “amarillo” ve del llatí amarus, (amarg, trist), a través de la forma amarĕllus. Aquest color es relacionava amb les malalties llargues, com la tisi o desordres hepàtics que comportaven icterícia (amb una simptomatologia clàssica de la pell grogosa!), i vinculades a la bilis, que en l’antiguitat s'anomena també com "humor amarg". En l’edat mitjana, “amarillo” es relacionava també amb la malenconia, que en aquells temps era tractada com una patologia, caracteritzada per la tristesa d'ànim i brots de bogeria (ufff!). En definitiva, em quedo amb l’origen etimològic del nostre estimat groc ben relacionat amb el costum d’acolorir uns bons fideus a la cassola amb el sabor del safrà (Crocus = groc) que, a la vegada, deriva del llatí vulgar safranum i aquest de l'àrab aṣfar (أَصْفَر), amb el significat de... (PREMI!)...  color groc!!!

dimecres, 23 de maig del 2018

Orquídies... i els "grocs" llatins


L’Ophrys lutea o abellera groga és una orquídia força freqüent a les brolles i prats secs de la Catalunya central que ara és ben florida. Sembla prou evident que l’epítet luteus indica el color del label de la flor que és relativament poc freqüent en les orquídies de la nostra flora. Aturem-nos, però, en el ric lèxic llatí per a designar el mateix color groc. A més de luteus (groc simple) i d'on prové, per exemple, luteïna per referir-nos al color del rovell de l'ou, tenim  flavus (groc flamíger) d'aquí paraules tècniques com riboflavina o flavonoide, també luridus (groc pàl·lid), aureus (groc daurat), croceus (groc intens ataronjat, derivat del gènere Crocus, safrà), i galbus, galbinus o gilvus (groc-verdós com el de l'escorça d'una llimona no molt madura) i encara altres per als grocs-ocre (ochra, etc.). I així les llengües romàniques van triar; en francès jaune procedeix de galbinus, l'italià giallo es relaciona amb galbus i gilvus, el romanès galben procedeix de galbus i el català groc de croceus. També l'alemany gelb i l'anglès yellow, llengües no romàniques, utilitzen un vocable del mateix origen que el llatí galbus. Però i el vocable castellà amarillo... d’on prové??? Trista i amarga història etimològica malgrat que el color groc -en la simbologia- s’associa sovint amb un color clar i lluminós, com el sol, que, a la vegada, també es relaciona amb el coneixement i la intel·ligència mitjançant la correspondència de l'astre rei (sol = llum = coneixement). Deixo, doncs, per la propera entrada l’origen etimològic del terme castellà “amarillo”... per allunyar-lo de la formositat de aquesta singular orquídia.  

dimarts, 1 de maig del 2018

Flos, floris, florem... «a flor de pell»


Tot i que internet ha tergiversat en força pàgines que FLOR és l’acrònim de Fundens Late Odorem Suum (desplegant enfora tot la seva olor), la realitat etimològica és menys poètica, i aquest mot prové del llatí flos, floris, i més concretament del seu acusatiu florem. A la vegada la paraula llatina flos sembla venir de l'arrel indoeuropea * bhel-3- (florir, fulla) i no són poques les paraules que porten aquesta arrel: full, foli, floritura, floret, desflorar, flirtejar etc. Es diu que el propi Linné era un enamorat d’aquesta paraula -flor- i que per això la va popularitzar a partir dels seus principals llibres.

Altrament, els clàssics van relacionar la paraula flor amb la deessa Flora de la mitologia romana que representava, precisament, a la primavera i que, a més, vetllava per la florida i desenvolupament de tot tipus de plantes i de vegetació. De fet, la paraula flora -en català- defineix el conjunt de la vegetació d'un país o contrada. La deessa Flora tenia a Roma un temple erigit en el seu honor al costat del Circ Màxim i se celebrava en el seu honor els Ludi Florales, els nostres 'jocs florals', d'on prové l'origen d'aquesta expressió. Les festes dedicades a ella cada any es deien Floralia 'festes florals' i es celebraven a Roma a partir del 28 d'abril que és quan consideraven que començava el màxim de floració. El discórrer d'aquest festival dels Ludi Florales que durava sis dies, era notablement lliure i tenia connotacions llicencioses i sensuals. En l'actualitat, però, els “jocs florals” es celebren a molts llocs i són certàmens literaris promotors i difusors d'una llengua, en els quals es premien obres literàries en prosa i en vers.

Potser d’aquí l’expressió «a flor de pell»... sensibilitat i sensualitat a dojo!