Ser fava...

Continuant amb els diferents mots amb que es poden designar la família de les papilionàcies (veure entrada anterior), el nom Fabaceae té a veure amb el gènere tipus Faba que prové del llatí faba, amb el mateix significat, però que en català ha bescanviat una lletra: fava (però en gallec i asturià, és faba!). Aquest vocable es genera en una arrel indoeuropea *Bhabha present en diferents llengües indoeuropees per designar les faves o a les mongetes, que és la mateixa que va generar la paraula anglesa bean.

Les faves, producte de cultiu molt antic, en l'Imperi romà es conreaven per tot arreu i eren abundantíssimes, atès que formaven part de l'alimentació dels soldats i també de les estrictes dietes dels gladiadors, ja que es considerava que aportaven força i energia, i al mateix temps ajudaven a desenvolupar un lleuger parènquima adipós sobre els músculs que mitigava cops i feia que possibles ferides fossin menys profundes. En definitiva, eren tan barates que es consideraven el principal aliment dels pobres i pròpies de l'alimentació més modesta.

Curiosament, les faves han tingut un cert tabú religiós des de temps dels romans i dels grecs (i fins i tot egipcis!) de tal manera que el seu consum n’era prohibit entre els sacerdots. I és que potser ja intuïen que hi ha una malaltia -el favisme- lligat al consum de les faves. El favisme (curiosament, en castellà, també fabismo) és la malaltia hereditària més estesa al món (diuen que més de 400 milions de persones!) per dèficit d’un enzim (la glucosa-6-fosfat deshidrogenasa) que provoca l’hemòlisi dels eritròcits. Les varietats que ara es cultiven a casa nostra ja tenen una gairebé nul·la incidència en aquesta patologia i, per tant, no cal patir davant un bon plat de favetes. Això si, en la cultura popular i més enllà de les flatulències continuen arrossegant una mala premsa com en donen fe moltes dites: clavar una fava... és fotre’t un mastegot, ser una fava... és tenir poca intel·ligència i ser fava, directament, ser fleuma!

Papallonejant...

Una de les famílies més importants a tot el món -i també a casa nostra- són les papilionàcies, fabàcies o lleguminoses. Tots tres noms són ben acceptats i no trobareu gaires famílies botàniques que tinguin tres sinònims encara en ús. A aquest fet se l’anomena «Noms Botànics Descriptius» i estan recollits al Codi de Nomenclatura Botànica a través de les excepcions validades dels Nomina Conservanda. No embolico més la troca.

Dels tres noms d’aquesta família, les papilionàcies és el mot que s’està deixant de banda per bé que els botànics taxònoms encara s’esbatussen per protegir legalment aquest nom a nivell de rang de subfamília. El nom que seguiria més la norma seria el de fabàcies però és dóna la paradoxa de que el gènere “tipus” Faba, ara s’ha subsumit dins el gènere Vicia i -de moment- ja no es considera.  Un petit desgavell tot plegat.

Però anem a lo nostre: els noms i la seva etimologia. Sembla força obvi que papilionàcies té a veure amb la forma de la flor -molt constant- que té semblança a una papallona. I el nom lleguminoses a que el fruit és gairebé sempre una llegum. Però quedem-nos amb el nom papilionàcies que és pràcticament igual en castellà: papilionáceas. En català “papallona” prové del francès papillon que a alhora prové del llatí “papilion” que significava “tenda de campanya” i també papallona, segurament per la semblança d’ambdós. En sentit figuratiu, és fàcil imaginar per comparació, els batecs de la papallona amb el del tendal afectat pel vent. Però, us heu preguntat d’on prové el nom castellà de «mariposa»??? Les cròniques indiquen que el seu origen està en una cançó infantil; els nens perseguien les papallones pel convenciment que portaven l’ànima de la Verge Maria i quan les aconseguien agafar els cridaven: «Maria, posa!». Ara potser s’entén més perquè no és el mateix “mariposear” que papallonejar.

Punyeta!... amb la sinonímia hem topat

El lot siliquós (Lotus maritimus) és una planta d'un delicat groc-llimona pròpia d’indrets més o menys humits de bona part del nostre territori. Fa poc temps, però, podíem trobar aquesta mateixa planta amb el nom de Tetragonolobus siliquosus que ben poc s’assembla a l’anterior. Moltes espècies de plantes solen tenir diversos noms científics, els quals en ocasions canvien en funció de la font consultada. Aquesta inestabilitat causa molta incomoditat en la gent que observa la flora com un hobby, però també -perquè no dir-ho- entre professionals que utilitzen els noms científics en el seu dia a dia. Això indica que la taxonomia no està encara del tot consensuada ni tan sols entre els biosistemàtics i cercles científics afins. Però perquè canvien els noms científics? Alguna pista: canvien no per caprici dels taxònoms, ni per decisió arbitrària dels botànics, i molt menys dels autors dels llistats florístics. Els noms canvien com a part del procés de millora del coneixement que tenim de les plantes i dels personatges que les van descriure per primera vegada. D’això se’n diu sinonímia botànica i algunes vegades la llista de sinònims és ben extensa. La paraula sinònim prové del grec συνώνυμος (synónimos), compost del prefix σύν (sin- = amb, com a simfonia) i ὄνομα, (onoma = nom, com en onomàstica), per tant és una paraula que té el mateix significat que una altra paraula. En resum, prou costa recordar un nom, perquè ens els vagin canviant, oi? De bojos!

Flors que recorden... jocs d'infantesa!

El gènere Astragalus està ben representat a tot l’hemisferi nord amb més de 2000 espècies, i a casa nostra en tenim un bon grapat destacant a les pastures de l’estatge alpí (d’ací l’epítet alpinus) dels nostres Pirineus l’espècie Astragalus alpinus. El nom genèric d’Astragalus prové del grec clàssic άστράγαλος i després del llatí Astragalus aplicat ja en l'antiguitat a algunes plantes que tenen les llavors de forma cúbica molt semblants a l’os del peu anomenat, també, astràgal o taba (recordeu el joc de tabes?). A la vegada el mot astràgal sembla que té l’origen en una arrel indoeuropea ost (h) - (os), que està present en paraules diverses -però ben conegudes- com osteopatia, osteoporosi, ostracisme, ossos... i ostra! Doncs..., Ostres!!!...  quina sorpresa amb el bonic astràgal alpí.

Què amaga el nom d'Astragalus?

Força freqüent a les parts més baixes de moltes valls pirinenques, l’estaca-rossí (Astragalus incanus) sovint passa desapercebut perquè creix ajagut arran de terra. D’espècies del gènere Astragalus n’hi ha un bon grapat als Pirineus –una vintena- i per tant no us serà difícil topar-vos amb algun tàxon. El nom del gènere és controvertit tot i que sembla prové del grec fent esment la forma de la llavor –més o menys cúbica- que sembla un astràgal o taba que es correspon a un os de la cama enclavat en l’home entre els mal·lèols de la tíbia i del peroné. Potser això us sembla força inimaginable, però de ben segur més d’un haurà jugat de petitó amb un astràgal de xai que, en el joc de l’osset o de la taba, es tirava a tall de dau. Ara seria inconcebible aquest joc.