Una herba... ensucrada i vídua!

L’Scabiosa atropurpurea se l’anomena en català com escabiosa marítima, vídues i herba del sucre, com a noms populars més usats entre molts d'altres noms. En un altre entrada ja vàrem comentar la curiosa història del nom del gènere Scabiosa. L’epítet específic atropurpurea, prové d'ater, que significa "negre" i purpureus, que significa "porpra", fent referència al color de les inflorescències que, a voltes, pot ser d'un color porpra intens i força fosc. 

I els noms populars? Scabiosa atropurpurea és morfològicament molt variable i en èpoques anteriors se n’havien segregat un munt d’altres taxons. Un d’ells era Scabiosa marítima (i d’aquí el nom popular) perquè, de fet, creix per tot el litoral del nostre país i només penetra minsament a algunes valls pirinenques. El nom de vídues sembla té un origen anglosaxó. La forma de la seva flor es va copiar en joieria per adornar fermalls, i aquests els exhibien les vídues angleses de l'època victoriana per assenyalar la seva condició. I així, va passar a ser coneguda com "la flor de la vídua" o vídues o, simplement, vídua. Per últim comentar que aquesta planta és molt visitada per diverses papallones perquè produeix molta quantitat de nèctar. I tots sabem que el nèctar és ben dolç... i d’aquí el bonic nom d’herba del sucre.

Aquesta espècie s’assembla molt i molt a Scabiosa columbaria i fins i tot poden viure plegades. Per diferenciar-les fàcilment cal fixar-se amb si el capítol fructificat és allargat (com es veu a la fotografia) o en el cas de l'Scabiosa columbaria, és ben esfèric.  

...non scabien sicut scabie!

L’escabiosi és el nom tècnic o científic de la sarna que és una parasitosi contagiosa de la pell, caracteritzada per una intensa pruïja o picor, amb petites pàpules vermelloses, excoriacions i lesions causades per les galeries que fan els àcars que la causen. El paràsit que la produeix és un artròpode microscòpic de nom científic Sarcoptes scabiei.

És fàcil relacionar les flors del gènere Scabiosa -ben present a casa nostra- amb aquest paràsit, i ara ens caldrà aclarir quina n’és la relació.

El terme escabiosi procedeix del llatí Scabies, que significa 'sarna, lepra, rugositat'. Diuen que va ser l’enciclopedista i metge romà Corneli Cels qui molt probablement va encunyar el terme llatí Scabies, i va descriure les característiques simptomatològiques de la sarna derivat, a la vegada, del verb scabere, (que significa rascar o esgarrapar), que també va originar l'adjectiu scabiosus, “que es grata o sarnós” i d'on prové, finalment, escabiós , que significa directament 'sarnós'.

Scabies sembla estar relacionat amb l'antiga arrel indoeuropea *skep-, 'tallar, raspar', de la qual procedeixen diversos termes en llengües com l'alemany, anglès, noruec, etc... i d’on sembla prové el verb grec koptein, 'tallar'. I d'aquest verb és d'on s'origina, precisament, el nom del gènere de l'àcar de la sarna, Sarcoptes (del grec sarx, sarkós, 'carn', i koptein, 'tallar') perquè talla o lesiona la carn o els músculs, encara que en realitat, posteriorment, es va veure que aquest paràsit només roman en l'estrat corni de la pell.

I a la planta per què se la va anomenar com Scabiosa? Hi ha dues hipòtesi que són acumulatives. En primer lloc la planta té una tija força aspra, però també es té evidència que s’havia utilitzat molt a l’Edat mitjana, precisament, contra... la sarna!. De fet, avui és reconegut el seu efecte antipruriginós, i fins i tot es recomana per a diverses afeccions cutànies. Així, la dita castellana tan coneguda de “sarna con gusto no pica” és molt didàctica i pren tot el sentit traduïda al llatí: non scabien sicut scabie!

Frisances i picors de tots els colors?... escabiosa!

L'herba negra o escabiosa (Knautia sylvatica) és una planta dels nostres Pirineus pròpia de vores de bosc, herbassars megafòrbics o prats de dall. Aquesta espècie havia estat sinonimitzada com a Scabiosa dipsacifolia. D'aquí ve que alguns autors situen l'etimologia del seu nom en la paraula llatina Scabies, amb un significat d'aspre, al·ludint al tacte lleugerament escabrós de la seva tija. Però aquesta paraula llatina, com a verb "scabere" també significa "rascar", pel que tradicionalment es va relacionar amb la sarna, precisament perquè va ser molt utilitzada antigament contra aquesta malaltia causada per un àcar paràsit (i per això en castellà una altra de les seves múltiples denominacions populars és "hierba de la sarna"). De fet, encara avui aquesta planta és reconeguda el seu efecte antipruriginós, i es recomana per a diverses afeccions cutànies. Doncs ja ho sabeu; frisances i picors de tots els colors?... escabiosa!

Una herba "purificadora"

El nom de Cephalaria deriva del grec "kephal" que vol dir "cap" i del llatí "-ària" sufix que indica "relació amb", en clara referència a que les flors, en aquest gènere, estan reunides en capítols hemisfèrics o subglobosos. L'epítet leucantha prové del llatí i és fàcil endevinar que significa "amb flors blanques"

Per acabar amb la trilogia de la Cephalaria leucantha, comentar que aquesta planta entre molt altres noms s'havia conegut com a herba guaridora per bé que el més utilitzat és el d'escabiosa blanca. Aquesta escabiosa ha tingut nombroses propietats guaridores i s'ha pogut documentar d'antic que s'havia utilitzat per a combatre el xarampió i la rosa dels infants i també la sarna del bestiar. Ara no s'utilitza, però molt recentment -el 2010- s'ha provat científicament que aquesta planta disposa d'una potent saponina triterpènica -el leucantòsid- amb una potent acció com antimicrobià. Intel·ligent la nostra pagesia que ja sabia molts segles abans (recordeu que la festa de la fia-faia és pre-cristiana!), el que fa tot just pocs anys s'ha pogut validar per la ciència; una herba "purificadora".

La faia de la FIA-FAIA

Si fa poc parlàvem de Cephalaria leucantha com a exemple AURI de la natura, ara en vull fer esment de com la mateixa planta va lligada a la cultura d’una determinada contrada. I és que la gent de l’Alt Berguedà coneix bé aquesta planta com a FAIA i de ben segur la gent de les comarques veïnes també coneix bé la festa del foc de la FIA-FAIA lligada al solstici d’hivern. Poblacions com Bagà celebren aquesta festa la nit de Nadal -es diu- des de temps pre-cristians, i d’ençà fa poc temps ha estat declarada Festa patrimonial d’interès nacional. Algú pot pensar que la concordança de noms és simple coincidència, però res més lluny de la realitat atès que les torxes d’aquesta nit de foc es fan... amb Cephalaria leucantha! Serà, doncs, una planta que un cop seca crema molt bé? Doncs no, el motiu de la seva utilització és pel seu efecte “purificador”, malgrat que ara no és gens usada com a planta medicinal. L’enigma de si realment existeixen evidències científiques d’aquest efecte “purificador” el deixem per un proper post ;-)

Flors de... divines proporcions!

Es ben probable que aquesta planta força freqüent a casa nostre -Cephalaria leucantha- no us digui massa res, però és un bon exemple del que fa la natura respecte el nombre auri, secció àuria o divina proporció. Doncs si, moltes plantes (els gira-sols, les pinyes, etc.) així com molts animals (caragols, per exemple) compleixen unes proporcions determinades que, davant la impossibilitat de donar-hi una explicació raonada, es va batejar a principis del segle XVI com a DIVINA PROPORCIÓ. Actualment encara segueix sent un misteri, però hom postula que la natura tendeix a la màxima bellesa en les proporcions d'un determinat cos (efecte d'atracció) a la vegada que és terriblement eficient en quant a la seva despesa energètica. Els humans hem copiat infinitat de vegades aquest número d'or de la natura en totes les disciplines imaginables (art, música, arquitectura, etc., etc.). I si penseu que això us és una cosa llunyana, només heu de saber que qualsevol targeta de crèdit o un camp de futbol o un simple foli... compleixen la relació àuria!!! I qui en dubte que hi ha "floretes" amb "divines proporcions" ;-)