Una floreta... de tot cor!

La borratja (Borago officinalis) té diferents teories pel que fa a la seva etimologia. Més enllà de l’epítet “officinalis” que dona fe de l’us medicinal que se’n feia antigament, alguns autors entenen que el nom llatí Borago vindria de “cor” (cor) i “ago” (porte) a causa del seu efecte cordial, o sigui tonificant i lleugerament cardiotònic.  

La designació de la planta en català – borratja- sembla que ens arriba de l’evolució del  llatí borragĭne, i a la vegada del nom llatí vulgar de la planta “borragĭnis”, presentant la variant burrago  i borago. Per això,molts idiomes, fins i tot llunyans, tenen la mateixa arrel; en italià com borrana  o borragine , en romanès com borantza , en provençal com borrage , en francès com bourrache  i en portuguès com borregem. Se sospita, també,  que el nom del gènere en llatí Borago es deriva amb un sufix habitual -ago / agĭnis de la paraula llatina burra  o esborra  que designa els pèls animals gruixuts i aspres i als teixits bastos, d'on prové, també, la paraula catalana "borra" (llana aspra i grollera), atès que tota la planta es caracteritza pels pèls molt aspres i punxants. Sigui quin sigui l’origen etimològic del nom -aspror o cordial- la bellesa de la seva flor es indubtable... enamora!

Gla, aglà o bellota... i a més, saludable!

Continuant amb el terme del fruit de l'alzina, roure, coscoll, etc., ens podem preguntar... i quin és el mot popular correcte? gla, aglà o bellota??? Dels dos primers mots es pot deduir fàcilment que la "a" inicial és deguda a la presència de l’article: la gla > l’aglà. I, d'entrada, és fàcil pensar que bellota és un castellanisme com una casa de pagès. Però a la comunitat valenciana, a algunes contrades del català occidental i a les illes Pitiüses no és gens inusual escoltar-ho. És una qüestió simple de distribució territorial amb una relació dialèctica directe en què es troben un llatinisme (derivat de glans, glandis) i un arabisme (procedent de balluta). De fet, són les terres més arabitzades on el terme bellota és un terme arrelat i ben genuí que actualment ja recull el nostre diccionari normatiu del DIEC2. I això em porta a pensar en el millor pernil ibèric que és l'anomenat "Pernil de Bellota 100% ibèric" atès que els porcs són alimentats amb aglans de carrasca (Quercus ilex subsp. ballota) que tenen la reputació de ser aglans dolços i donen lloc a saludables pernils. Saludables? Doncs si, es té constància que els greixos de porc ibèric alimentats amb aglans tenen més del 55% d'àcid oleic (monoinsaturat) i aquests greixos, produeixen un efecte beneficiós sobre el colesterol en sang, propiciant un increment de la taxa del colesterol beneficiós (HDL) i reduint la taxa del colesterol perjudicial (LDL). Només l'oli d'oliva verge té un contingut d'àcid oleic superior!!!. Qui ho anava a dir de la BELLOTA... autèntica etiqueta «pata negra».

Dels aglans i "las bellotas"... erotisme etimològic amagat

Avui passejant he pogut fotografia el ben conegut, però curiós fruit dels roures i alzines: una gla o aglà. Curiosament en castellà la traducció és “bellota” i sobta que les seves arrels etimològiques en siguin tan diferents... però només aparentment!. Ambdós mots coincideixen en quelcom que difícilment ens podríem imaginar. M’explico: la paraula gla ve del llatí "glans, glande, glandis" amb el mateix significat inicial del nom que es donava en aquest fruit. Però ja al segle I d.C., l'enciclopedista i metge romà Aule Corneli Cels, en el seu tractat De Medicina, utilitza la paraula "glans" (en català, "gland") repetides vegades per referir-se al...cap del penis! (la forma del qual recorda insinuosament a una gla). Per aquest motiu en el Renaixement, a partir d'aquests texts, es va introduir el cultisme "gland" per referir-se a aquesta part distal i semi-recoberta de l'anatomia del penis com ja ho va fer en Cels. Tanmateix segons el “Breu Diccionari Etimològic de la Llengua Castellana” de Joan Corominas, la paraula “bellota” és present des de 1212 i prové d'àrab "Balluta". El DRAE afegeix que l'àrab el podria haver pres del grec "Balanoté", tot i que també podria venir del grec "Balanos" que va passar al llatí com "Balanus" i ens porta a l’actual paraula "balano", que segons el diccionari normatiu de la DRAE és un cultisme que significa... "cap del membre viril". Qui havia de dir que etimològicament parlant aquests dos mots amaguessin tant d’erotisme!

Frisances i picors de tots els colors?... escabiosa!

L'herba negra o escabiosa (Knautia sylvatica) és una planta dels nostres Pirineus pròpia de vores de bosc, herbassars megafòrbics o prats de dall. Aquesta espècie havia estat sinonimitzada com a Scabiosa dipsacifolia. D'aquí ve que alguns autors situen l'etimologia del seu nom en la paraula llatina Scabies, amb un significat d'aspre, al·ludint al tacte lleugerament escabrós de la seva tija. Però aquesta paraula llatina, com a verb "scabere" també significa "rascar", pel que tradicionalment es va relacionar amb la sarna, precisament perquè va ser molt utilitzada antigament contra aquesta malaltia causada per un àcar paràsit (i per això en castellà una altra de les seves múltiples denominacions populars és "hierba de la sarna"). De fet, encara avui aquesta planta és reconeguda el seu efecte antipruriginós, i es recomana per a diverses afeccions cutànies. Doncs ja ho sabeu; frisances i picors de tots els colors?... escabiosa!

Els noms de la "Rosa del Bosc"

L’estepa blanca (Cistus albidus) és una matoll piròfit ben abundant a bona part del nostre país. De fet, el nom popular més utilitzat en castellà és "jara", que prové del terme àrab "xara" que significa textualment "matoll". Però els hispans romans la van anomenar “stippa”, dicció que l'evolució fonètica del llatí al català va originar el mot estepa a través de l'evolució: stippa > stepa > estepa. Amb tot, el nom del gènere Cistus, procedeix del grec "Kisthós", que un cop llatinitzat es converteix en "cisthos". Alguns autors ho relacionen amb la paraula grega "Kiste" que significa caixa o cistella, per la forma dels seus fruits. El nom de l’epítet específic "albidus" així com el topònim "estepa blanca", li ve donat per la pilositat tomentosa de color blanquinós que recobreix manifestament les seves fulles. Amb tot, el nom més explícit de la seva bellesa, que també recull el nostres diccionari normatiu DIEC2 és... ROSA DEL BOSC! 

El card marià... i la Verge Maria

El card marià (Silybum marianum) té altres molts noms populars que fan clara referència al seu epítet específic: Efectivament "marianum" significa en llatí "de Maria" i és que existia la creença que en la fugida a Egipte de la Verge Maria per salvar a Jesús de la persecució d’Herodes, la llet de la verge va caure a sobre de les fulles d’aquest esplèndid card, motiu pel qual te les fulles ben tacades de blanc. No és d'estranyar, doncs, que a més de card marià aquesta planta es coneix a altres indrets de casa nostra amb el nom de card lleter, card de la llet de la Mare de Déu, card tacat, card de Santa Maria i escardot de Nostra Senyora... entre altres. A més aquesta planta es té com a medicinal i les seves propietats guaridores són el resultat de la seva misericòrdia i bondat. 

Una flor que és... un SOLET

La morella negra (Solanum nigrum) és una planta de flors menudes que és ben florida a la tardor en llocs ruderalitzats. L’etimologia de Solanum -que també dona nom a la família- té diverses interpretacions, però sempre relacionades amb l'astre rei “sol”. Així, molt entesos intueixen que la causa d’aquest nom es deu a que la planta creix millor en llocs una mica assolellats. Altres, però, indiquen que la associació es deu a la forma dels pètals que un cop ben estesos semblarien talment un “solet”. En qualsevol cas una flor que fa goig i que és... tot un solet!

Xocolata a la MENTA?... Te a la MENTA?... ui, ui, ui..

La saviesa popular insinua que la menta ha estat usada com a afrodisíac des de temps remots i així algunes dites en donen bona prova: La menta la fa posar contenta o també Menta, dona calenta en poden ser bons exemples.  Però d’on prové aquesta creença? 

Segons explica la mitologia grega, la nimfa Minta (o Menthe) era estimada per Hades, déu de l'inframón i de l’infern. Però aquest l'idil·li va ser descobert per Demèter, mare de la gelosa Proserpina (també coneguda com Persèfone) esposa d'Hades que es va enfurismar en aquesta descoberta fins el punt que Demèter presa de la ira la va destruir, trepitjant-la amb les seves sandàlies... i de la terra va brollar una dèbil i fragant herba que des de llavors porta el seu nom: menta. Queda clar que Demèter va aconseguir aniquilar la nimfa però va quedar evident que tota la seva luxúria es va traspassar a la planta en què es va convertir. 

Així la menta es creu que desperta el desig sexual fins el punt que a l'antiga Roma el cultiu d'aquesta planta estava prohibit en època de guerra, ja que la luxúria distreia i minvava la concentració dels soldats. Per tant, no ho dubteu; una tarda de tardor de tendresa, desig i passió? Un te a la MENTA o xocolata a la MENTA! 

La berbena... tota una planta per a ser "encantador"

La berbena (Verbena officinalis) continua ben florida a les acaballes de l’estiu malgrat ser planta que té el seu màxim esplendor a finals de primavera. L’epítet officinalis ja ens retrau a pensar en que és planta medicinal (sobretot com a sedant suau) però en aquest cas, a més de propietats curatives en són destacables les suposades propietats màgiques que se li atorguen. El gènere deriva del llatí “verbera” que significa vergassades, fuets i altres estris per fer assots i flagels utilitzats pels antics sacerdots en alguns rituals. Sembla ser que el mot antic llatí “Verbenae” era el nom que rebien els ramells de plantes sagrades com l’olivera, el llorer o la murta (i també la berbena!) en algunes cerimònies. Però per a gaudir d’aquesta suposada “màgia” calia recol·lectar-la per la nit, coincidint amb el solstici d’estiu, és a dir, la nit de Sant Joan. Això ens porta a relacionar-ho amb la nostra revetlla (anomenada "verbena" també en moltes contrades) atès que en l’antiguitat “anar de berbena” (a recol·lectar la planta) per fer-la màgica i aconseguir l’amor desitjat, era una festa important i, molt probablement, d’aquí prové el nom del nostre festeig popular nocturn de la revetlla de Sant Joan. El suposat efecte afrodisíac feia que la disbauxa de la nit junt amb les danses al caliu de la foguera, "facilites" que sorgissin un bon nombre de "relacions de parella" perduradores. Tanta n’era la reputació d’aquesta planta que durant l'Edat Mitjana els endevins i les bruixes en feien brevatges i pocions amb la berbena que facilitaven seduir i guanyar-se la parella estimada. O sigui que ja sabeu; si desitgeu fer un encanteri per robar el cor al nostre amor desitjat... berbena!

L'olivarda en la lluita biològica

En l'anterior entrada parlàvem de l'olivarda (Inula viscosa). Es desconeix l'etimologia del mot olivarda però darrerament s'està estudiant el paper que pot tenir aquesta planta en la lluita biològica per al control de la mosca de l'olivera que tan mal pot causar a les olives. No seria d'estranyar que potser la nostra pagesia ja sabia dels beneficis d'acostar l'olivarda a les nostres oliveres. El mecanisme, ara ben conegut, és un bon exemple de la lluita biològica: a les inflorescències de l'olivarda es desenvolupa la larva d'una mosca (Myopites stylatus) que provoca unes agalles en què es desenvolupa internament. La larva de Myopites stylatus és al seu torn parasitada a l'hivern per un conjunt de parasitoides (entre els quals destaquen Eupelmus urozonus i Pnigalio mediterraneus) que són al seu torn paràsits de la mosca de l'olivera i en fa disminuir dràsticament la seva població. No és doncs cap coincidència que la cultura popular ja havia donat nom a aquesta planta relacionant-la amb els insectes. Així tenim, herba de mosca, apegamosques, herba de puces, herba dels mosquits, herba mosquera, herba mosquitera, mata mosquera, matapuces... tots ells referint-se a aquesta esclatant groga i "lluitadora" planta. 

Més flors que ens ajuden a "purificar-nos"

L'olivarda (Inula viscosa) és ja ben florida i ens anuncia la tardor. Tan lligada va a aquesta estació que, abans, molta pagesia la feia servir per saber quan havia de començar a recollir el raïm ja ben madur. És una planta enganxifosa i d'aquí l'epítet "viscosa" i molta gent la troba desagradable perquè habita sempre en llocs enrunats. Però res més lluny de la realitat: per a l'etimologia del gènere Inula, alguns autors proposen que és una derivació d'una paraula grega enàein (= purificar) referint-se a les suposades propietats medicinals de moltes plantes d'aquest gènere. I certament l'olivarda s'ha fet servir d'antic per a tota mena de trastorns urinaris i reumatismes entre altres moltes virtuts. Gaudiu, doncs, d'aquest groc espectacle i deixeu-vos "purificar" per la seva bellesa ;-)

Una herba "purificadora"

El nom de Cephalaria deriva del grec "kephal" que vol dir "cap" i del llatí "-ària" sufix que indica "relació amb", en clara referència a que les flors, en aquest gènere, estan reunides en capítols hemisfèrics o subglobosos. L'epítet leucantha prové del llatí i és fàcil endevinar que significa "amb flors blanques"

Per acabar amb la trilogia de la Cephalaria leucantha, comentar que aquesta planta entre molt altres noms s'havia conegut com a herba guaridora per bé que el més utilitzat és el d'escabiosa blanca. Aquesta escabiosa ha tingut nombroses propietats guaridores i s'ha pogut documentar d'antic que s'havia utilitzat per a combatre el xarampió i la rosa dels infants i també la sarna del bestiar. Ara no s'utilitza, però molt recentment -el 2010- s'ha provat científicament que aquesta planta disposa d'una potent saponina triterpènica -el leucantòsid- amb una potent acció com antimicrobià. Intel·ligent la nostra pagesia que ja sabia molts segles abans (recordeu que la festa de la fia-faia és pre-cristiana!), el que fa tot just pocs anys s'ha pogut validar per la ciència; una herba "purificadora".

La faia de la FIA-FAIA

Si fa poc parlàvem de Cephalaria leucantha com a exemple AURI de la natura, ara en vull fer esment de com la mateixa planta va lligada a la cultura d’una determinada contrada. I és que la gent de l’Alt Berguedà coneix bé aquesta planta com a FAIA i de ben segur la gent de les comarques veïnes també coneix bé la festa del foc de la FIA-FAIA lligada al solstici d’hivern. Poblacions com Bagà celebren aquesta festa la nit de Nadal -es diu- des de temps pre-cristians, i d’ençà fa poc temps ha estat declarada Festa patrimonial d’interès nacional. Algú pot pensar que la concordança de noms és simple coincidència, però res més lluny de la realitat atès que les torxes d’aquesta nit de foc es fan... amb Cephalaria leucantha! Serà, doncs, una planta que un cop seca crema molt bé? Doncs no, el motiu de la seva utilització és pel seu efecte “purificador”, malgrat que ara no és gens usada com a planta medicinal. L’enigma de si realment existeixen evidències científiques d’aquest efecte “purificador” el deixem per un proper post ;-)

Flors de... divines proporcions!

Es ben probable que aquesta planta força freqüent a casa nostre -Cephalaria leucantha- no us digui massa res, però és un bon exemple del que fa la natura respecte el nombre auri, secció àuria o divina proporció. Doncs si, moltes plantes (els gira-sols, les pinyes, etc.) així com molts animals (caragols, per exemple) compleixen unes proporcions determinades que, davant la impossibilitat de donar-hi una explicació raonada, es va batejar a principis del segle XVI com a DIVINA PROPORCIÓ. Actualment encara segueix sent un misteri, però hom postula que la natura tendeix a la màxima bellesa en les proporcions d'un determinat cos (efecte d'atracció) a la vegada que és terriblement eficient en quant a la seva despesa energètica. Els humans hem copiat infinitat de vegades aquest número d'or de la natura en totes les disciplines imaginables (art, música, arquitectura, etc., etc.). I si penseu que això us és una cosa llunyana, només heu de saber que qualsevol targeta de crèdit o un camp de futbol o un simple foli... compleixen la relació àuria!!! I qui en dubte que hi ha "floretes" amb "divines proporcions" ;-)

Una flor banyeta... certament especial

Algunes plantes són força esmunyedisses i tan aviat les trobem de forma abundosa, com l’any següent no en veiem cap exemplar.  Un bon exemple és l’esperó de cavaller (Delphinium peregrinum) que com el seu epítet específic indica té un comportament erràtic i peregrí. Amb tot, la flor és d’una bellesa excepcional que sembla recordar, amb la curvatura del seu esperó, a un gràcil dofí (del grec delphínion). L'acoloriment de les seves peces és ben curiós, car no es corresponen amb els pètals, sinó amb un calze petaloide que en fa la mateixa funció visual d'atracció pels borinots que s'hi acosten.  I malgrat lo bufona que és la seva flor cal tenir cura de fer-ne mal ús ja que té alcaloides força tòxics. Potser per això en català se la coneix com a BANYETA, pel seu aspecte delicat a la vegada que entremaliat, indòcil i certament trapella. Ai, banyeta... banyeta...

Les flors… electritzants!

Per poca bonança que faci, ja tenim el romaní ben florit en ple hivern. I les flors del romaní són un clar exemple d’adaptació als seus pol·linitzadors. Perquè, com saben les abelles i borinots quines flors del romaní visitar i en quin lloc de les flors aterrar?. De fa molt de temps se sap que les indicacions visuals i olfactives formen part de la resposta.  Molts insectes veuen el color de les flors de manera molt diferent que nosaltres atès que aprecien tant la llum visible com la ultraviolada i moltes flors tenen "marques" en les dues bandes electromagnètiques. Aquest es el cas del romaní, però a més, ara se sap que el dibuixos sobre la flor són autèntiques “balises electromagnètiques” com les de l’aeroport. Recents estudis indiquen que moltes flors tenen una càrrega elèctrica lleugerament negativa, mentre que els borinots estan dotats d'una càrrega lleugerament positiva. A més, aquesta diferència de voltatge és menor (menys atracció) en una flor ja visitada i, en conseqüència amb menys nèctar disponible.  Amb tot, no patiu per enrampar-vos si passegeu per una brolla de romaní perquè les mesures són de l’entorn de milivolts. El que no s’hagi inventat la natura.... 

Una flor que s'obre a l'escalfor del... sol-solet!

La família de les cistàcies és bàsicament de la Mediterrània i per això s’utilitza per avaluar el grau de mediterraneïtat de la flora d’una determinada contrada. Una de les característiques del clima mediterrani és la presència d’un sol espectacular. És per això que no ens pot estranyar que entre els seus gèneres en destaqui a casa nostra Helianthemum. L’etimologia d’aquest gènere es prou evident: del Grec Ἥλιος (Helios), el Sol, i “anthemos” que significa florida atès que és ben conegut que les flors només s'obren amb la calor del sol i en una temperatura superior als 20 º C per desplegar completament els seus pètals. A més, tenen un cert fototropisme (gir seguint el sol) positiu. La planta de la fotografia (Helianthemum oelandicum subsp. alpestris) és, però, singular, perquè es fa a alta muntanya on la mediterraneïtat hi és present però de forma molt menys nítida. Així doncs, si voleu dir a algú sol-solet, només cal que li oferiu un... Helianthemum! 

L’orquídia més gran i més rara dels nostres Pirineus

Les sabatetes de Venus (Cypripedium calceolus) és segurament l’orquídia més gran i més rara que es troba en els nostres Pirineus. El seu nom científic -tot i que d’entrada sembla ben rar- fa esment exactament a un dels seus molts noms populars; Cypripedium procedeix del grec "Kypria" = "Venus" i "pedilon" = "sabata" o "sabateta" per la forma inflada del label de la flor. Curiosament, calceolus prové del llatí i també vol dir “sabateta”. Linné quan la va descriure, de ben segur ja pensava en la preciositat d’aquesta flor atès que Venus era la deessa que representava l’extrema bellesa femenina. I el peus, no cal dir, sempre han estat objecte d’atracció des de l’antiguitat. Així, doncs, ja ho sabeu, si volen llençar una “floreta” per a afalagar a algú, només cal que li digueu.. Cypripedium!

Fruites comestibles i (potser)... afrodisíaques!

I parlant de Venus m'ha vingut al cap la maduixa (Fragaria vesca). Etimológicament «Fragaria» deriva del llatí "fragum", fent referència a la fragància dels seus fruits i «vesca» prové del llatí "vescus" que vol dir "bo per a menjar". Però més enllà del que ja sabem -un aliment de flaire exquisit- potser no es tan conegut que històricament la maduixa ja era present a les festes i bacanals de l'antiga Roma. Diu la llegenda que aquest fruit en efecte solia fer-se present coincidint amb les festes en honor d'Adonis, a la mort del qual Venus va plorar copioses llàgrimes, que arribades a la terra es van transformar en petits cors de roig intens: les perfumades maduixes!!! Per aquesta mateixa raó es considera que les maduixes van lligades a Venus deessa de l'amor i de la passió sensual i ha arribat fins els nostres dies com una fruita afrodisíaca! La foto, però, és d'un maduixot (que m'acabo de cruspir). Però creieu-me; són molt més saboroses la maduixeta del nostre Pirineu!