La raresa de la viola d'aigua

La viola d'aiguamoll (Viola palustre) és una altre espècie de Viola no massa freqüent al nostre Pirineu, però fàcil de reconèixer per seu color blau suau i per l'hàbitat que li és propi: llocs xops d'aigua. De fet, l'epítet “palustre” fa referència explicita (en llatí) a emplaçaments embassats i negats d’aigua. A més no hi ha cap altre Viola que creixi en aquest mateix hàbitat... BINGO!

La història de la viola de pedrusca

La viola de pedrusca o pensament alpí (Viola diversifolia) és un notable endemisme pirinenc de les tarteres del sector oriental i rarament central de la nostra serralada. Durant molt de temps es coneixia amb el nom que ara correspon a un sinònim d’aquesta espècie: Viola cenisia subsp. lapeyrousiana. De ben segur aquest sinònim té molt més glamur atès que l’epítet de la subespècie -“lapeyrousiana”- fa referència a que el taxó va ser dedicat a Philippe Picot, Baró de Lapeyrouse (1744-1818), botànic naturalista de Toulouse i un distingit estudiós de la flora pirenaica. I endevineu qui va crear i quin nom té el nou amfiteatre del “Jardin des Plantes”, del Museu d’Història Natural de Toulouse?. Exacte, Picot de Lapeyrouse!

La planta de... "l'amor desesperat"

Els Myosotis no són fàcils de distingir pel que fa a les més de 10 espècies presents als nostres Pirineus. Però és una planta ben coneguda dins el llenguatge de les flors que el relaciona des de l’època del Romanticisme amb “l’amant etern” o “l’amor desesperat”. Els noms populars així ho assenyalen –en castellà “no-me-olvides” en anglès “forget-me-not” o en alemany “vergissmeinnicht”. Curiosament en català, al DIEC-2 surt en l’entrada principal amb un nom tan ordinari com “miosotis” per bé que trobareu com a sinònims complementaris els mots “nomoblidis” (així tal qual!) o “perfetamor” (gal·licisme???). En qualsevol cas, una flor delicada que inspira tendresa, no?

Enciam de font... però no comestible

De les prop de 30 espècies de Saxifraga presents als nostres Pirineus, en destaca per la seva robustesa Saxifraga aquatica, que en català es coneix com enciam de font o, també, amb el nom menys carismàtic de saxífraga aquàtica. Aquesta notable endemisme dels Pirineus fa extenses catifes resseguint rierols cabalosos per poc que trobi una bona deu d’aigua pura i fresca. La seva florida al juliol es tot un espectacle digne de ser gaudit... però no en un plat d’amanida com podria suggerir el nom d’enciam; de fet és força indigesta!

Bellesa i toxicitat a parts iguals

Una planta emblemàtica dels nostres Pirineus és el marcòlic (Lilium martagon) i ben freqüent a molts indrets de la Val d’Aran. Aquesta planta sol trobar-se en vorades de fagedes o en prats megafòrbics i sobresurt de manera esplendorosa d’entre la resta de vegetació. Curiosament aquesta vistositat es deu –en part- a que les ovelles, i el bestiar en general, no la mengen a causa de la seva toxicitat. Però a la vegada es tenen relats de que la gent de muntanya, en èpoques passades, en consumia els seus bulbs atès que són ben rics en midó. En resum, la deixem en pau i així podem seguir gaudint de la seva excepcional bellesa.

Tan màgica com misteriosa: l'atropina i el seu "costat fosc"

Una planta tan màgica com misteriosa; la belladona o tabac bord (Atropa belladonna). L'etimologia ens diu que el gènere -Atropa- va ser consagrat a "Atropos" una de les tres Moires que personificava el destí (en la mort!) en la mitologia grega. I “belladona”, prové del llatí amb un significat ben simple: dona bonica. Contraposar mort i bellesa femenina sembla inversemblant però l’alcaloide atropina molt present en aquesta planta en és el motiu. És ben conegut que les dones de les corts italianes utilitzaven el suc de la belladona sobre les seves pupil·les per dilatar-les i d'aquesta manera tenir un major atractiu sexual sobre els homes a través d’un missatge subliminal descarat i desvergonyit. Ara es comprovat que en moments de major excitació sexual, la pupil·la es dilata notablement en les dones i això envia un missatge inequívoc als homes. Però l’atropina té un costat fosc... la sobredosificació ens pot portar directament a un destí fúnebre. Poca broma!

Tòxica o medicinal?

La foixarda (Globularia alypum) no és estrictament una planta pirinenca tot i que es fàcil trobar-la als fons de les valls pel Berguedà i l’Alt Urgell. El nom científic genèric prové del llatí "globŭlus" en referència a les seves inflorescències capituliformes accentuadament globuloses. L’epítet específic –alypum- deriva del llatí "alypon", i aquest, a la vegada del grec ἄλυπον fent esment en el seu origen a “que calma el dolor”. I és cert que en algunes contrades s’utilitzava antigament per treure el “mal de panxa” ateses les seves virtuts com a laxant i purgant. És per això que en català se la coneix, també, com “senet de pobre”. Però aquest efecte catàrtic avui se sap que prové de la toxicitat dels iridoides presents en les seves fulles i que pot provocar uns còlics més que desagradables per una mala dosificació.