Una planta dedicada a Aquil·les... la milfulles

Una de les plantes medicinals que coneixien els nostres avantpassats des de fa milers d’anys és la milfulles de nom científic Achillea millefolium. És ben obvi que el nom popular tant en català com en castellà (milenrama) prové de la traducció literal de l’epítet específic ben encertat fent clara referència a fulles molt dividides bi- o tripinnatisectes que acaben en multitud de segments petits.  

Els grecs van anomenar a aquesta planta com Aquilea, en honor al seu heroi Aquil·les, famós per la seva invulnerabilitat a les ferides i per això també se la coneixia com a “flor del soldat”. En era notòria la seva eficàcia contra les hemorràgies atès que és un fort astringent, de manera que els guerrers sempre la portaven en les seves motxilles. La mitologia grega ens assenyala que Homer explicà que el centaure de Chiron  va ser qui va transmetre secrets d'herbes medicinals als seus alumnes humans i va ensenyar a Aquiles a usar la milfulles. És ben acceptat, doncs, que l’epitet genèric Achillea és relacionat amb Aquil·les i amb la guerra de Troia, on aquest heroi mitològic, diuen, va guarir a molts dels seus soldats (i al propi rei Télefo, rei de Micenes) utilitzant el poder que la milfulles té com antihemorràgic. I dos mil anys després, encara se segueix utilitzant.

Tocant el cel... l'avet

Diuen que els arbres comuniquen el cel amb la terra, i no hi ha cap dubte que als nostres Pirineus aquest honor li correspon a l’avet amb la seva capçada cònica i altiva. No en va, la llegenda diu que la tradició nadalenca de tenir un avet a casa prové de quan els primers cristians van arribar al nord d'Europa, on els seus habitants celebraven el naixement de Frey -Déu germànic del sol i la fertilitat- adornant un arbre -suposadament un avet- amb data propera al solstici d’hivern. Aquest arbre simbolitzava l'arbre de l'Univers (anomenat Yggdrasil) en la capçada es trobava l'estatge dels Déus i en les arrels més profundes estava el regne dels morts.

De l’avet -de nom científic Abies alba- ja en parlaven els clàssics com Virgili, Ovidi i Plini malgrat que es fa difícil conèixer el seu origen a partir del llatí abietis. No cal dir que en català avet prové directament d’aquest mot llatí mil·lenari i hom dedueix que el mot “abete” de l’aragonès  és posterior i va donar lloc, encara més enrere a la paraula castellana “abeto” que és igual en portuguès. No costa gaire establir aquesta relació temporal atès que els avets a la Península ibèrica són exclusius del Pirineu i on són més abundosos i eren utilitzats, és al Pirineu català. Curiós és també l’epítet específic “alba” donat que l’arbre no té res de blanc, ni d'esclarissat. El terme “alba” (del llatí albus, que ens ha donat albada) sembla fa esment botànicament al revers blanquinós de les fulles aciculars dels avets, en contrast amb altres espècies del mateix gènere. En resum, un record de la infantesa com a arbre clàssic de Nadal, i un exemple més de que el català va aportar no poques paraules al castellà.