...non scabien sicut scabie!

L’escabiosi és el nom tècnic o científic de la sarna que és una parasitosi contagiosa de la pell, caracteritzada per una intensa pruïja o picor, amb petites pàpules vermelloses, excoriacions i lesions causades per les galeries que fan els àcars que la causen. El paràsit que la produeix és un artròpode microscòpic de nom científic Sarcoptes scabiei.

És fàcil relacionar les flors del gènere Scabiosa -ben present a casa nostra- amb aquest paràsit, i ara ens caldrà aclarir quina n’és la relació.

El terme escabiosi procedeix del llatí Scabies, que significa 'sarna, lepra, rugositat'. Diuen que va ser l’enciclopedista i metge romà Corneli Cels qui molt probablement va encunyar el terme llatí Scabies, i va descriure les característiques simptomatològiques de la sarna derivat, a la vegada, del verb scabere, (que significa rascar o esgarrapar), que també va originar l'adjectiu scabiosus, “que es grata o sarnós” i d'on prové, finalment, escabiós , que significa directament 'sarnós'.

Scabies sembla estar relacionat amb l'antiga arrel indoeuropea *skep-, 'tallar, raspar', de la qual procedeixen diversos termes en llengües com l'alemany, anglès, noruec, etc... i d’on sembla prové el verb grec koptein, 'tallar'. I d'aquest verb és d'on s'origina, precisament, el nom del gènere de l'àcar de la sarna, Sarcoptes (del grec sarx, sarkós, 'carn', i koptein, 'tallar') perquè talla o lesiona la carn o els músculs, encara que en realitat, posteriorment, es va veure que aquest paràsit només roman en l'estrat corni de la pell.

I a la planta per què se la va anomenar com Scabiosa? Hi ha dues hipòtesi que són acumulatives. En primer lloc la planta té una tija força aspra, però també es té evidència que s’havia utilitzat molt a l’Edat mitjana, precisament, contra... la sarna!. De fet, avui és reconegut el seu efecte antipruriginós, i fins i tot es recomana per a diverses afeccions cutànies. Així, la dita castellana tan coneguda de “sarna con gusto no pica” és molt didàctica i pren tot el sentit traduïda al llatí: non scabien sicut scabie!

Els Narcissus... les flors més presumides!

Coneixes algú que es digui Narcís??? Sabies que en francès el nom és Narcisse, en euskera Narkis, en alemany Narzis i en anglès Narcissus? Doncs en el món de les flors tenim ben a prop nostre el gènere Narcissus -d’on prové el nostre mot Narcís- que té l’origen en el llatí narcissus i aquest del grec νάρκισσος [nárkissos], i a partir d’aquí se’n perd la pista en el temps, tot sospitant que es tracta d'un terme de préstec d'una llengua mediterrània prehelènica. Sí que es coneix, però, prou bé el seu origen mitològic en una bella història de vanitats i desamors que val la pena no ignorar.

La història de Narcís -l'home que només podia estimar-se a si mateix- és una de les més conegudes de la mitologia grega. Les versions sobre la maledicció que li va fixar la seva incapacitat d'estimar a altres, són moltes. La lectura oficial -la d'Ovidi- fa al·lusió a la nimfa Eco (ressò en català, però eco en castellà!) condemnada per Hera a repetir sempre les últimes paraules que sentia. El mite ens diu que un dia, caminant Narcís pel bosc, va preguntar si hi havia algú aquí i la nimfa Eco va repetir "aquí, aquí". Quan Narcís la va veure, va rebutjar el seu amor i Eco va fugir a una cova, on el seu plor encara ressona. La deessa de la venjança -Nèmesi, la que arruïna als superbs- no va tenir pietat de Narcís i el va condemnar, també, a enamorar-se eternament del seu propi reflex.

En totes les històries conegudes el final sempre és el mateix: Narcís queda embadalit per la seva imatge projectada en un llac i cau a l'aigua, ofegant-se. D'aquest personatge neix una planta, el NARCISSUS, que va créixer per primera vegada on va morir el jove. I també sorgeix el terme narcisista, que s'associa a persones que estan més pendents de si mateix que de ningú més.

Algú podria pressuposar una relació en la semblança dels noms νάρκισσος [nárkissos] "narcís" i νάρκη [Närke] "atordiment, sopor" (d'on vénen els mots narcòtic i narcotràfic), la qual cosa ha portat a que molts relacionin les dues paraules, però els entesos ho posen més que en dubte.  Per altra banda la llegenda diu que la seva fragància és una de les més delicades del món i els romans ja la feien servir com perfum i el seu delicat aroma és el responsable de les seves suposades propietats relaxants. Malgrat això... atenció, conté l’alcaloide narcisina!, una substància fortament tòxica i amb acció paralitzant. O sigui que, ja sigui pel seu flaire embriagador o pel seu efecte tòxic, olorar massa estona aquesta flor por produir somnolència i un cert efecte... NARCÒTIC!