Ser fava...

Continuant amb els diferents mots amb que es poden designar la família de les papilionàcies (veure entrada anterior), el nom Fabaceae té a veure amb el gènere tipus Faba que prové del llatí faba, amb el mateix significat, però que en català ha bescanviat una lletra: fava (però en gallec i asturià, és faba!). Aquest vocable es genera en una arrel indoeuropea *Bhabha present en diferents llengües indoeuropees per designar les faves o a les mongetes, que és la mateixa que va generar la paraula anglesa bean.

Les faves, producte de cultiu molt antic, en l'Imperi romà es conreaven per tot arreu i eren abundantíssimes, atès que formaven part de l'alimentació dels soldats i també de les estrictes dietes dels gladiadors, ja que es considerava que aportaven força i energia, i al mateix temps ajudaven a desenvolupar un lleuger parènquima adipós sobre els músculs que mitigava cops i feia que possibles ferides fossin menys profundes. En definitiva, eren tan barates que es consideraven el principal aliment dels pobres i pròpies de l'alimentació més modesta.

Curiosament, les faves han tingut un cert tabú religiós des de temps dels romans i dels grecs (i fins i tot egipcis!) de tal manera que el seu consum n’era prohibit entre els sacerdots. I és que potser ja intuïen que hi ha una malaltia -el favisme- lligat al consum de les faves. El favisme (curiosament, en castellà, també fabismo) és la malaltia hereditària més estesa al món (diuen que més de 400 milions de persones!) per dèficit d’un enzim (la glucosa-6-fosfat deshidrogenasa) que provoca l’hemòlisi dels eritròcits. Les varietats que ara es cultiven a casa nostra ja tenen una gairebé nul·la incidència en aquesta patologia i, per tant, no cal patir davant un bon plat de favetes. Això si, en la cultura popular i més enllà de les flatulències continuen arrossegant una mala premsa com en donen fe moltes dites: clavar una fava... és fotre’t un mastegot, ser una fava... és tenir poca intel·ligència i ser fava, directament, ser fleuma!

Papallonejant...

Una de les famílies més importants a tot el món -i també a casa nostra- són les papilionàcies, fabàcies o lleguminoses. Tots tres noms són ben acceptats i no trobareu gaires famílies botàniques que tinguin tres sinònims encara en ús. A aquest fet se l’anomena «Noms Botànics Descriptius» i estan recollits al Codi de Nomenclatura Botànica a través de les excepcions validades dels Nomina Conservanda. No embolico més la troca.

Dels tres noms d’aquesta família, les papilionàcies és el mot que s’està deixant de banda per bé que els botànics taxònoms encara s’esbatussen per protegir legalment aquest nom a nivell de rang de subfamília. El nom que seguiria més la norma seria el de fabàcies però és dóna la paradoxa de que el gènere “tipus” Faba, ara s’ha subsumit dins el gènere Vicia i -de moment- ja no es considera.  Un petit desgavell tot plegat.

Però anem a lo nostre: els noms i la seva etimologia. Sembla força obvi que papilionàcies té a veure amb la forma de la flor -molt constant- que té semblança a una papallona. I el nom lleguminoses a que el fruit és gairebé sempre una llegum. Però quedem-nos amb el nom papilionàcies que és pràcticament igual en castellà: papilionáceas. En català “papallona” prové del francès papillon que a alhora prové del llatí “papilion” que significava “tenda de campanya” i també papallona, segurament per la semblança d’ambdós. En sentit figuratiu, és fàcil imaginar per comparació, els batecs de la papallona amb el del tendal afectat pel vent. Però, us heu preguntat d’on prové el nom castellà de «mariposa»??? Les cròniques indiquen que el seu origen està en una cançó infantil; els nens perseguien les papallones pel convenciment que portaven l’ànima de la Verge Maria i quan les aconseguien agafar els cridaven: «Maria, posa!». Ara potser s’entén més perquè no és el mateix “mariposear” que papallonejar.

Una herba... ensucrada i vídua!

L’Scabiosa atropurpurea se l’anomena en català com escabiosa marítima, vídues i herba del sucre, com a noms populars més usats entre molts d'altres noms. En un altre entrada ja vàrem comentar la curiosa història del nom del gènere Scabiosa. L’epítet específic atropurpurea, prové d'ater, que significa "negre" i purpureus, que significa "porpra", fent referència al color de les inflorescències que, a voltes, pot ser d'un color porpra intens i força fosc. 

I els noms populars? Scabiosa atropurpurea és morfològicament molt variable i en èpoques anteriors se n’havien segregat un munt d’altres taxons. Un d’ells era Scabiosa marítima (i d’aquí el nom popular) perquè, de fet, creix per tot el litoral del nostre país i només penetra minsament a algunes valls pirinenques. El nom de vídues sembla té un origen anglosaxó. La forma de la seva flor es va copiar en joieria per adornar fermalls, i aquests els exhibien les vídues angleses de l'època victoriana per assenyalar la seva condició. I així, va passar a ser coneguda com "la flor de la vídua" o vídues o, simplement, vídua. Per últim comentar que aquesta planta és molt visitada per diverses papallones perquè produeix molta quantitat de nèctar. I tots sabem que el nèctar és ben dolç... i d’aquí el bonic nom d’herba del sucre.

Aquesta espècie s’assembla molt i molt a Scabiosa columbaria i fins i tot poden viure plegades. Per diferenciar-les fàcilment cal fixar-se amb si el capítol fructificat és allargat (com es veu a la fotografia) o en el cas de l'Scabiosa columbaria, és ben esfèric.  

...non scabien sicut scabie!

L’escabiosi és el nom tècnic o científic de la sarna que és una parasitosi contagiosa de la pell, caracteritzada per una intensa pruïja o picor, amb petites pàpules vermelloses, excoriacions i lesions causades per les galeries que fan els àcars que la causen. El paràsit que la produeix és un artròpode microscòpic de nom científic Sarcoptes scabiei.

És fàcil relacionar les flors del gènere Scabiosa -ben present a casa nostra- amb aquest paràsit, i ara ens caldrà aclarir quina n’és la relació.

El terme escabiosi procedeix del llatí Scabies, que significa 'sarna, lepra, rugositat'. Diuen que va ser l’enciclopedista i metge romà Corneli Cels qui molt probablement va encunyar el terme llatí Scabies, i va descriure les característiques simptomatològiques de la sarna derivat, a la vegada, del verb scabere, (que significa rascar o esgarrapar), que també va originar l'adjectiu scabiosus, “que es grata o sarnós” i d'on prové, finalment, escabiós , que significa directament 'sarnós'.

Scabies sembla estar relacionat amb l'antiga arrel indoeuropea *skep-, 'tallar, raspar', de la qual procedeixen diversos termes en llengües com l'alemany, anglès, noruec, etc... i d’on sembla prové el verb grec koptein, 'tallar'. I d'aquest verb és d'on s'origina, precisament, el nom del gènere de l'àcar de la sarna, Sarcoptes (del grec sarx, sarkós, 'carn', i koptein, 'tallar') perquè talla o lesiona la carn o els músculs, encara que en realitat, posteriorment, es va veure que aquest paràsit només roman en l'estrat corni de la pell.

I a la planta per què se la va anomenar com Scabiosa? Hi ha dues hipòtesi que són acumulatives. En primer lloc la planta té una tija força aspra, però també es té evidència que s’havia utilitzat molt a l’Edat mitjana, precisament, contra... la sarna!. De fet, avui és reconegut el seu efecte antipruriginós, i fins i tot es recomana per a diverses afeccions cutànies. Així, la dita castellana tan coneguda de “sarna con gusto no pica” és molt didàctica i pren tot el sentit traduïda al llatí: non scabien sicut scabie!