Què amaga el nom d'Astragalus?

Força freqüent a les parts més baixes de moltes valls pirinenques, l’estaca-rossí (Astragalus incanus) sovint passa desapercebut perquè creix ajagut arran de terra. D’espècies del gènere Astragalus n’hi ha un bon grapat als Pirineus –una vintena- i per tant no us serà difícil topar-vos amb algun tàxon. El nom del gènere és controvertit tot i que sembla prové del grec fent esment la forma de la llavor –més o menys cúbica- que sembla un astràgal o taba que es correspon a un os de la cama enclavat en l’home entre els mal·lèols de la tíbia i del peroné. Potser això us sembla força inimaginable, però de ben segur més d’un haurà jugat de petitó amb un astràgal de xai que, en el joc de l’osset o de la taba, es tirava a tall de dau. Ara seria inconcebible aquest joc.

Cal tenir cura amb l'àcid oxàlic de les agrelles

Algunes agrelles -com Oxalis pes-caprae- no són pròpies ni tan sols de les nostres contrades i, aquesta en concret, és una planta invasora que prové de Sudàfrica i que ja troben naturalitzada en algunes parts càlides dels nostres Pirineus. Les agrelles o vinagrelles reben aquest nom justament pel caràcter agre i amarg de les seves fulles i flors que han estat en algunes èpoques comestibles. De fet, el mot Oxalis prové de la paraula grega “oxys” que significa amarg. Però, a més, d’Oxalis n’ha derivat el nom de l’àcid oxàlic perquè aquest és present en grans quantitats a la planta i és el responsable del gust amarg i agre. Aquest àcid és irritant, i la seva sal soluble, l'oxalat potàssic, es combina ràpidament amb el calci i el magnesi presents en la sang, provocant una hipocalcèmia sobtada i a voltes perillosa. Per acabar-ho d’adobar, la formació d'oxalat càlcic en altes concentracions, pot provocar l'aparició de cristalls en l'aparell urinari contribuint a la formació de càlculs renals i possibles còlics nefrítics. Consell: gent propensa als còlic nefrítics... les agrelles, ni tastar-les.

La disbauxa de la sinonímia en les Colchicaceae

Bulbocodium és un clar exemple de la disbauxa taxonòmica de noms en aquests anteriors gèneres que he comentat. De fet Bulbododium vernum –el d’aquesta fotografia- s’havia anomenat com Merendera bulbocodium i Colchicum bulbocodium en una mostra inequívoca de que tots tres gèneres estan força emparentats. És més, no apostaría res a que ben aviat el gènere Bulbocodium tornarà a incloure’s dins de Colchicum a partir de les dades moleculars que s’estan obtenint. L’etimologia del gènere –Bulbocodium- fa referencia a que la flor neix d’un bulb d’aspecte pilós (bulbo+codium) i, “vernum” fa clar esment a que és planta primerenca que floreix a la primavera. El poden diferenciar de la resta de congèneres justament perquè es primerenca (les espècies de Merendera són de tardor!) i perquè té 6 estams i 1 estil amb 3 estigmes blanquinosos (Crocus té sempre 3 estams i Colchicum té 3 llargs estils ataronjats). Per rematar-ho, Bulbocodium té una distribució restringida als Pirineus (i pre-pirineus) més orientals. Sobrepassat el Principat cap a l’oest, si la trobeu, sospiteu que és una altre espècie!

Maleïdes confusions...

Hi ha plantes molt i molt semblants. Un exemple és algunes espècies de Bulbocodium, Merendera i Crocus que es poden confondre amb molta facilitat. A més alguns noms populars poden portar a la confusió (greu!) per pensar que són plantes comestibles -per exemple el safrà de muntanya (Crocus vernus) o el conegut castellanisme del "quitameriendas" (Merendera montana)- quan en realitat TOTES són plantes tòxiques o molt tòxiques! Les properes tres entrades faré un comentari sobre cadascun d'aquest gèneres per intentar diferenciar-los fàcilment. De moment deixo un exemplar de Crocus nudiflorus tardonenc.

Bulbocodium... flors precioses, bulbs tòxics

Si passegeu ara pels prats i pastures de la part més oriental dels Pirineus, és molt probable que us trobeu amb zones on apareix un bon tapís de bulbocodi (Bulbocodium vernum). L’epítet específic –vernum- ja ens diu que és una planta primaveral, a la vegada que els nom del gènere ens fa veure que és una planta acaule (sense tija) i, que per tant, les flors apareixen directament del terra del seu bulb soterrat. De fet el nom genèric –Bulbocodium- el podríem traduir per “bulb llanós o pelut” en un clar retrat de la morfologia d’aquest bulb. Aquesta planta està emparentada amb una altre espècie també dels nostres Pirineus i d’aparença similar: Colchicum autumnale. Aquest parentiu fa que haguem de considerar el bulbocodi com extremadament tòxic com ho és el més conegut còlquic. Per sort, dubto que a ningú se li passi pel cap desenterrar bulbs per a consumir-los.

La prunera de fulla vermella cada vegada en més jardins

El més de març sol ser època de florida de molts arbrets del gènere Prunus també molt vistosos per la munió de flors de les seves branques despullades, encara, de fulles. En podem trobar un grapat d’espècies pels Pirineus, però la foto d’aquest correspon a un arbret sovint plantat a alguns jardinets d’algunes poblacions de muntanya. El mirabolà o prunera de fulla vermella (Prunus cerasifera) és caracteritza com el seu nom popular indica per un fullatge vermell-granatós que engalana els indrets més humanitzats. El seu fruit el mirabolà és comestible malgrat que és de difícil digestió comparats amb altres arbres de pinyol del mateix gènere. De fet, l’epítet “cerasifera” fa referència al fruit en forma de cirera (“Cerasus” en llatí). Ahhh, i pels qui hi creuen... forma part de les Flors de Bach!

Gatsaules com aliment... a les cabres!

Tot un espectacle la floració del gatsaule (Salix caprea) als boscos encara sense fulla dels nostres Pirineus. Aquí i allà de manera dispersa apareix dins els boscos una nota de color groc ben llampant; són els peus masculins d’aquest arbre! Les flors –unisexuals- es disposen en inflorescències en aments anomenats genèricament com gatells perquè quan són joves recorden la densa i lluent pilositat de la cua d’un gatet. Però un cop es desenvolupa aquest ament surt una munió de flors amb dos llargs estams amb anteres d’un groc viu. Un sol arbre conté milers d’aments i aquests apareixen abans que les fulles i d’aquí la seva vistositat. En castellà es coneix com "sauce cabruno" que, de fet, és la traducció de l’epítet específic del nom científic –caprea- i tot plegat perquè antigament es donaven a menjar les fulles d’aquest salze a les cabres com a farratge. Actualment ja no es fa, però la floració del gatsaule segueix sent tota una exhibició de color.

Una orquídia... de color negre?

Nigritella nigra és una altre orquídia que trobarem a molts prats de muntanya dels Pirineus. El nom científic sembla una redundància, i així és. Tant l’epítet genèric com l’específic fan referència al caràcter molt fosc –gairebé negre- de les seves flors, quan en realitat les flors són d’un vermell granatós. Malgrat que és un gènere en ben poques espècies, té una complexitat taxonòmica remarcable atenent a les darreres propostes sistemàtiques on queda inclòs en el gènere Gymnadenia. Els darrers estudis genètics i d’anàlisis moleculars així ho avalen. O sia que és probable que d’aquí uns anys l’haguem d’anomenar com Gymnadenia nigra (... i que complicats que són els botànics!)

Una viola.... cornuda???

I continuant amb el gènere Viola val la pena comentar la viola banyuda (si, si!) que té com a nom científic Viola cornuta i que és endèmica dels nostres Pirineus i també de la serralada cantàbrica. Malgrat ser una planta força freqüent en la part centrals del Pirineus, no és present a la part oriental de la serralada i arriba just a tocar d’Andorra. Tant és així que en la obra “Check-List i Llista Vermella de la Flora d’Andorra” està avaluada com “en perill” segons els criteris de la UICN (Unió Internacional per la conservació de la Natura).

Orchis... el seu nom per "collons"

Orchis sambucina és una orquídia força present en les pastures dels Pirineus a partir de l’abril. Gairebé tothom sap que Orchis prové del grec όρχις que significa "testicles", per la semblança amb els seus tubercles subterranis. El que ja és més ignorat és el mite grec d'Orchis, fill d'una nimfa i un sàtir. La mitologia esmenta que durant una festivitat en honor del Déu Bacus, Orchis va beure en excés i, estant ebri, va tenir relacions amb una sacerdotessa. Quan els Déus van tenir coneixement d'aquesta malifeta, van condemnar a Orchis a la mort. Els seus pares, plens de dolor per aquest episodi, van suplicar als Déus perquè el tornessin a la vida, i aquests van acceptar la petició, i van retornar a Orchis a la vida en forma de... orquídia! Una bonica història sinó fos perquè els botànics ara li han canviat el nom científic pel menys poètic de Dactylorhiza sambucina.

Sarga amb fulles d'olivera

A les torrenteres i rieres de moltes valls pirinenques és ben freqüent la sarga (Salix elaeagnos) a mig camí entre un arbust ferm o un arbre menudet. L’epítet específic d’aquesta espècie –elaeagnos- que també possiblement veureu escrit com “eleagnus”, fa referència a la similitud de les fulles amb les de l’olivera. De fet en grec ελαιά (elaia) vol dir oliva i la terminació -agnos, també del grec, vol dir pur o veritable. Curiosament, però, el nom popular –sarga- té lligams amb el gènere a través del llatí “salica”, clarament provinent de Salix. Però “salica”, a la vegada, segur que us sona a un conegut principi actiu: els salicilats. En un altre moment en parlarem. Francament les etimologies són d’allò més enrevessat.

Una planta que fa pudor "a peus suats" que.. s'usa en perfumeria!

De valerianes n’hi ha més de mitja dotzena pels nostres Pirineus. Una no pas rara de mitja muntanya és Valeriana montana que no es pot confondre de cap manera amb la clàssica Valeriana officinalis per poc que ens fixem que les fulles són ben senceres. Totes les valerianes contenen en les seves rels àcid valeriànic -també anomenat àcid valèric o àcid pentanoic- que té una olor desagradable que recorda als peus suats. És curiós, però, que els èsters volàtils de l'àcid valeriànic s'usen en perfumeria i cosmètica i, fins i tot, el valerat d'etil i el valerat de pentil es fan servir com additiu alimentari pel seu sabor afruitat. El que fa la química!

Violes enfront el càncer i la sida

Algunes espècies del gènere Viola es coneixen amb el nom de pensaments en funció de com es disposin les peces superiors de la corol·la. Un d’aquests pensaments és el pensament de camp (Viola arvensis) que té una flors d’un blanc pur amb unes notes de groc a la gorga per indicar als insectes el camí cap el apreciat nèctar. Poca importància podria donar-se-li a la planta sinó fos perquè de fa pocs anys se sap que aquesta espècie és especialment rica en uns pèptids de la família dels ciclòtides amb propietats excepcionals enfront alguns tipus de tumors i, fins i tot, té una alta activitat enfront el virus de la SIDA! Qui diria que una flor tan delicada por tenir tanta mala llet 

Una planta... de nassos!

Una planta ben present a moltes valls del nostres Pirineus és Antirrhinum majus. Malgrat que la planta es coneix habitualment amb el nom de conillets, un cop d’ull a l’excelsa obra “Noms de Plantes” del TermCat ens fa adonar de la riquesa de sinònims complementaris que recull el mateix diccionari normatiu del DIEC. Només citant els que tenen noms d’animals n’he trobat uns 12 més: boca de conill, boca de drac, boca de dragó, boca de lleó, botons de gat, gatets, gatolins, gossets, gossos, llops, morro de vedell, vedells. Curiosament l’etimologia del gènere poc té a veure amb els animals: Antirrhinum prové del grec “anti” ( = semblant a) i “rhinon” ( = nas) atès que les flors de perfil sembla que tinguin nas. El corpus lingüístic de les nostres plantes... és fabulós!

La Viola... d'un "parell"

Tampoc resulta massa freqüent pels nostres Pirineus la viola de pastor (Viola biflora) malgrat que presenta una distribució mundial que va des del Japó fins Estats Units passant per tot Àsia i Europa. Com el seu nom indica les flors solen aparèixer a parells (d’ací l’epítet “biflora”) i en alguns llocs se'n fan infusions de les flors i de les fulles per les seves propietats medicinals com a emol·lient, pectoral i laxant. Atenció però en posar massa flors a la infusió fins que l’aigua es torni groga: hi ha la creença que provoca diarrea!

La raresa de la viola d'aigua

La viola d'aiguamoll (Viola palustre) és una altre espècie de Viola no massa freqüent al nostre Pirineu, però fàcil de reconèixer per seu color blau suau i per l'hàbitat que li és propi: llocs xops d'aigua. De fet, l'epítet “palustre” fa referència explicita (en llatí) a emplaçaments embassats i negats d’aigua. A més no hi ha cap altre Viola que creixi en aquest mateix hàbitat... BINGO!

La història de la viola de pedrusca

La viola de pedrusca o pensament alpí (Viola diversifolia) és un notable endemisme pirinenc de les tarteres del sector oriental i rarament central de la nostra serralada. Durant molt de temps es coneixia amb el nom que ara correspon a un sinònim d’aquesta espècie: Viola cenisia subsp. lapeyrousiana. De ben segur aquest sinònim té molt més glamur atès que l’epítet de la subespècie -“lapeyrousiana”- fa referència a que el taxó va ser dedicat a Philippe Picot, Baró de Lapeyrouse (1744-1818), botànic naturalista de Toulouse i un distingit estudiós de la flora pirenaica. I endevineu qui va crear i quin nom té el nou amfiteatre del “Jardin des Plantes”, del Museu d’Història Natural de Toulouse?. Exacte, Picot de Lapeyrouse!

La planta de... "l'amor desesperat"

Els Myosotis no són fàcils de distingir pel que fa a les més de 10 espècies presents als nostres Pirineus. Però és una planta ben coneguda dins el llenguatge de les flors que el relaciona des de l’època del Romanticisme amb “l’amant etern” o “l’amor desesperat”. Els noms populars així ho assenyalen –en castellà “no-me-olvides” en anglès “forget-me-not” o en alemany “vergissmeinnicht”. Curiosament en català, al DIEC-2 surt en l’entrada principal amb un nom tan ordinari com “miosotis” per bé que trobareu com a sinònims complementaris els mots “nomoblidis” (així tal qual!) o “perfetamor” (gal·licisme???). En qualsevol cas, una flor delicada que inspira tendresa, no?

Enciam de font... però no comestible

De les prop de 30 espècies de Saxifraga presents als nostres Pirineus, en destaca per la seva robustesa Saxifraga aquatica, que en català es coneix com enciam de font o, també, amb el nom menys carismàtic de saxífraga aquàtica. Aquesta notable endemisme dels Pirineus fa extenses catifes resseguint rierols cabalosos per poc que trobi una bona deu d’aigua pura i fresca. La seva florida al juliol es tot un espectacle digne de ser gaudit... però no en un plat d’amanida com podria suggerir el nom d’enciam; de fet és força indigesta!

Bellesa i toxicitat a parts iguals

Una planta emblemàtica dels nostres Pirineus és el marcòlic (Lilium martagon) i ben freqüent a molts indrets de la Val d’Aran. Aquesta planta sol trobar-se en vorades de fagedes o en prats megafòrbics i sobresurt de manera esplendorosa d’entre la resta de vegetació. Curiosament aquesta vistositat es deu –en part- a que les ovelles, i el bestiar en general, no la mengen a causa de la seva toxicitat. Però a la vegada es tenen relats de que la gent de muntanya, en èpoques passades, en consumia els seus bulbs atès que són ben rics en midó. En resum, la deixem en pau i així podem seguir gaudint de la seva excepcional bellesa.

Tan màgica com misteriosa: l'atropina i el seu "costat fosc"

Una planta tan màgica com misteriosa; la belladona o tabac bord (Atropa belladonna). L'etimologia ens diu que el gènere -Atropa- va ser consagrat a "Atropos" una de les tres Moires que personificava el destí (en la mort!) en la mitologia grega. I “belladona”, prové del llatí amb un significat ben simple: dona bonica. Contraposar mort i bellesa femenina sembla inversemblant però l’alcaloide atropina molt present en aquesta planta en és el motiu. És ben conegut que les dones de les corts italianes utilitzaven el suc de la belladona sobre les seves pupil·les per dilatar-les i d'aquesta manera tenir un major atractiu sexual sobre els homes a través d’un missatge subliminal descarat i desvergonyit. Ara es comprovat que en moments de major excitació sexual, la pupil·la es dilata notablement en les dones i això envia un missatge inequívoc als homes. Però l’atropina té un costat fosc... la sobredosificació ens pot portar directament a un destí fúnebre. Poca broma!

Tòxica o medicinal?

La foixarda (Globularia alypum) no és estrictament una planta pirinenca tot i que es fàcil trobar-la als fons de les valls pel Berguedà i l’Alt Urgell. El nom científic genèric prové del llatí "globŭlus" en referència a les seves inflorescències capituliformes accentuadament globuloses. L’epítet específic –alypum- deriva del llatí "alypon", i aquest, a la vegada del grec ἄλυπον fent esment en el seu origen a “que calma el dolor”. I és cert que en algunes contrades s’utilitzava antigament per treure el “mal de panxa” ateses les seves virtuts com a laxant i purgant. És per això que en català se la coneix, també, com “senet de pobre”. Però aquest efecte catàrtic avui se sap que prové de la toxicitat dels iridoides presents en les seves fulles i que pot provocar uns còlics més que desagradables per una mala dosificació.