Diuen que els arbres comuniquen el cel amb la terra, i no hi
ha cap dubte que als nostres Pirineus aquest honor li correspon a l’avet amb la
seva capçada cònica i altiva. No en va, la llegenda diu que la tradició nadalenca de tenir un avet a casa prové de quan els primers cristians van arribar al nord d'Europa, on
els seus habitants celebraven el naixement de Frey -Déu germànic del sol i la
fertilitat- adornant un arbre -suposadament un avet- amb data propera al solstici
d’hivern. Aquest arbre simbolitzava l'arbre de l'Univers (anomenat Yggdrasil)
en la capçada es trobava l'estatge dels Déus i en les arrels més profundes
estava el regne dels morts.
De l’avet -de nom científic Abies alba- ja en
parlaven els clàssics com Virgili, Ovidi i Plini malgrat que es fa difícil conèixer
el seu origen a partir del llatí abietis. No cal dir que en català avet prové
directament d’aquest mot llatí mil·lenari i hom dedueix que el mot “abete” de l’aragonès
és posterior i va donar lloc, encara més
enrere a la paraula castellana “abeto” que és igual en portuguès. No costa
gaire establir aquesta relació temporal atès que els avets a la Península ibèrica
són exclusius del Pirineu i on són més abundosos i eren utilitzats, és al
Pirineu català. Curiós és també l’epítet específic “alba” donat que l’arbre no
té res de blanc, ni d'esclarissat. El terme “alba” (del llatí albus, que ens ha donat
albada) sembla fa esment botànicament al revers blanquinós de les fulles
aciculars dels avets, en contrast amb altres espècies del mateix gènere. En
resum, un record de la infantesa com a arbre clàssic de Nadal, i un exemple
més de que el català va aportar no poques paraules al castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada