dilluns, 19 de març del 2018

L'estreta relació dels noms...



A voltes no és senzill trobar l'estreta relació que hi ha entre un nom popular i el seu nom científic. Per això, ens serveix de bon exemple l’estenactis (Erigeron anuus) una margarida introduïda al nostre Pirineu, d’origen americà. És força rara i més freqüent al costat francès atlàntic i també per les comarques gironines cap on es va estenent mica en mica.  El nom en català pot semblar estrany sinó tenim present que el nom científic d’aquesta planta abans era Stenactis annua. Aquest gènere Stenactis prové de la forma prefixada del mot grec στενός stenós (estret, subtil) i d'ἀcτίς actís (radial) fent referència a les primes flors radiants del seu capítol molt característic d'aquest antic gènere ara inclòs dins el gènere Erigeron. I no és mania dels botànics anar canviant noms científics, sinó que aquests s'han d'adequar al Codi de Nomenclatura Botànica i a les noves dades que aporta la biologia molecular. La paraula catalana estenactis està, doncs, "estretament" lligat a la del seu antic gènere Stenactis. Fàcil, no?

diumenge, 18 de març del 2018

Els Narcissus... les flors més presumides!


Coneixes algú que es digui Narcís??? Sabies que en francès el nom és Narcisse, en euskera Narkis, en alemany Narzis i en anglès Narcissus? Doncs en el món de les flors tenim ben a prop nostre el gènere Narcissus -d’on prové el nostre mot Narcís- que té l’origen en el llatí narcissus i aquest del grec νάρκισσος [nárkissos], i a partir d’aquí se’n perd la pista en el temps, tot sospitant que es tracta d'un terme de préstec d'una llengua mediterrània prehelènica. Sí que es coneix, però, prou bé el seu origen mitològic en una bella història de vanitats i desamors que val la pena no ignorar.

La història de Narcís -l'home que només podia estimar-se a si mateix- és una de les més conegudes de la mitologia grega. Les versions sobre la maledicció que li va fixar la seva incapacitat d'estimar a altres, són moltes. La lectura oficial -la d'Ovidi- fa al·lusió a la nimfa Eco (ressò en català, però eco en castellà!) condemnada per Hera a repetir sempre les últimes paraules que sentia. El mite ens diu que un dia, caminant Narcís pel bosc, va preguntar si hi havia algú aquí i la nimfa Eco va repetir "aquí, aquí". Quan Narcís la va veure, va rebutjar el seu amor i Eco va fugir a una cova, on el seu plor encara ressona. La deessa de la venjança -Nèmesi, la que arruïna als superbs- no va tenir pietat de Narcís i el va condemnar, també, a enamorar-se eternament del seu propi reflex.

En totes les històries conegudes el final sempre és el mateix: Narcís queda embadalit per la seva imatge projectada en un llac i cau a l'aigua, ofegant-se. D'aquest personatge neix una planta, el NARCISSUS, que va créixer per primera vegada on va morir el jove. I també sorgeix el terme narcisista, que s'associa a persones que estan més pendents de si mateix que de ningú més.

Algú podria pressuposar una relació en la semblança dels noms νάρκισσος [nárkissos] "narcís" i νάρκη [Närke] "atordiment, sopor" (d'on vénen els mots narcòtic i narcotràfic), la qual cosa ha portat a que molts relacionin les dues paraules, però els entesos ho posen més que en dubte.  Per altra banda la llegenda diu que la seva fragància és una de les més delicades del món i els romans ja la feien servir com perfum i el seu delicat aroma és el responsable de les seves suposades propietats relaxants. Malgrat això... atenció, conté l’alcaloide narcisina!, una substància fortament tòxica i amb acció paralitzant. O sigui que, ja sigui pel seu flaire embriagador o pel seu efecte tòxic, olorar massa estona aquesta flor por produir somnolència i un cert efecte... NARCÒTIC!

dissabte, 17 de març del 2018

Plantes que ens fan somiar amb la Mediterrània


El romaní ja és ben florit quan encara no ha acabat l’hivern per poca bonança que faci. Aquesta mata o arbust aromàtic, molt comú a tota la Mediterrània, ha estat molt usat des de l'antiguitat com a condiment culinari, en perfumeria i, com el seu epítet clarament indica, també com a planta remeiera amb diferents usos lligats a les seves propietats com antiinflamatori i lleument antisèptic.

El nom llatí Rosmarinus prové de la conjunció de dos vocables llatins ros (i) maris ("rosada del mar"), que ja va ser emprat per escriptors clàssics com Ovidi i Virgili. Amb el pas del temps, l'expressió ros-maris es va contraure en les formes vulgars tardanes com romaris, i després a modificacions com romarum, romarius i romarium, que dóna lloc a l’actual romaní. La paraula llatina ros, rōris, que ens dóna clarament el mot rosada s'associa a una arrel indoeuropea ers (estar mullat), i la paraula mar, maris (mar) a un suposat vocable indoeuropeu mori- (massa d'aigua, mar). En idiomes propers també té el mateix origen: en castellà "romero", i en francès i italià "romarin" i "rosmarino" respectivament, que provenen de la variant ros (i) marinus encara més clarament relacionat amb el mar.

Sembla que hi ha dues hipòtesi per explicar aquesta estreta relació del romaní i el mar. Per una banda es diu que els mariners que viatjaven per la Mediterrània sempre portaven romaní com a planta medicinal i la utilitzaven com a vulnerari (per cops traumàtics), però una altra llegenda explica que el romaní no s’allunya massa del mar per tan flairós com és ja que el seu peculiar aroma era detectat pels mariners fins i tot abans de veure la costa. Sigui com sigui, una planta que ens fa somiar amb el mar.

divendres, 16 de març del 2018

... i què punyeta vol dir "officinalis"???

Flors de Rosmarinus officinalis

Un bon grapat d’espècies porten l’epítet “officinalis” i poc o molt la gent coneix que aquest mot fa referència clar a que la planta és medicinal o, si més, no, s’havia usat com a planta guaridora. Sembla ser que aquest epítet del llatí medieval molt utilitzat  per en Linné quan descrivia espècies, indicava ja llavors espècies amb interès curatiu o culinari. Però, i això? Officinalis és una declinació del llatí officina (taller, fàbrica), abans opificina, de tal manera que officcinalis és 'el que pertany a una oficina'. Però hem de tenir en compte que a l’època medieval, les fabriques i el tallers (o el magatzems!) on es cultivaven plantes medicinals era...  als monestirs! De fet, encara avui en dia parlem de l'"oficina" de farmàcia!!!

Però anem un xic més enrere amb el mot llatí officina (taller, fàbrica) que abans va ser opificina. Aquest darrer, es compon de l'arrel d'opus (treball) i l'arrel de facere (fer, realitzar). De la mateixa manera, la paraula catalana ofici (o oficial o oficiós) procedeix de officium (treball, execució d'una tasca, obligació, deure, càrrec), i és, en realitat, una contracció d' opificium (op (i) ficium > opficium > officium), que és la forma més antiga que està testificada. Opificium es compon, doncs, de l'arrel d'opus (treball) i l'arrel de facere (fer), i porta un sufix de resultat, així que seria el resultat de “fer una feina”. I contextualitzat al nostre epítet... la feina de curar!