SANA...SANA...

Diu la dita popular que Qui té sàlvia al seu hort, un gran remei té ben a prop. Ben cert, la paraula sàlvia designa habitualment a un gènere de plantes que és ben present a casa nostra: el gènere Salvia. Aquestes plantes usades des d’antic a la cuina pel seu lleuger sabor mentolat, ja eren usades medicinalment a l’antiguitat i fins i tot Plini ja en parlava a la seva gran obra Història Natural amb un bon grapat d’usos curatius. De fet, és curiós ressaltar que el mot sàlvia és un derivat amb sufix de pertinença o correspondència -ius /-ia, de l'arrel de l'adjectiu llatí salvus (sa) i el verb salvare (salvar), que va en la mateixa direcció que la de salus, salutis (salut, salvació). Quin dubte cap, doncs, que el nom fa referència inequívoca a les propietats salutíferes, guaridores i per conservar un bon estat físic que s'atribuïen en aquest gènere de les lamiàcies. Per poc que hi pensem, esbrinarem que totes aquestes formes llatines han generat vocables que utilitzen en el nostre dia a dia com salut, saludar, salvar... entre moltes altres. Els entesos diuen que cal associar a  aquest mot una arrel indoeuropea *SOL- (amb significat de sencer). Com deien a l’escola quan era petit, una planta per a tota mena de mals... i per a fer un bon SANA-SANA culito-de-RANA.