SANA...SANA...

Diu la dita popular que Qui té sàlvia al seu hort, un gran remei té ben a prop. Ben cert, la paraula sàlvia designa habitualment a un gènere de plantes que és ben present a casa nostra: el gènere Salvia. Aquestes plantes usades des d’antic a la cuina pel seu lleuger sabor mentolat, ja eren usades medicinalment a l’antiguitat i fins i tot Plini ja en parlava a la seva gran obra Història Natural amb un bon grapat d’usos curatius. De fet, és curiós ressaltar que el mot sàlvia és un derivat amb sufix de pertinença o correspondència -ius /-ia, de l'arrel de l'adjectiu llatí salvus (sa) i el verb salvare (salvar), que va en la mateixa direcció que la de salus, salutis (salut, salvació). Quin dubte cap, doncs, que el nom fa referència inequívoca a les propietats salutíferes, guaridores i per conservar un bon estat físic que s'atribuïen en aquest gènere de les lamiàcies. Per poc que hi pensem, esbrinarem que totes aquestes formes llatines han generat vocables que utilitzen en el nostre dia a dia com salut, saludar, salvar... entre moltes altres. Els entesos diuen que cal associar a  aquest mot una arrel indoeuropea *SOL- (amb significat de sencer). Com deien a l’escola quan era petit, una planta per a tota mena de mals... i per a fer un bon SANA-SANA culito-de-RANA.

Punyeta!... amb la sinonímia hem topat

El lot siliquós (Lotus maritimus) és una planta d'un delicat groc-llimona pròpia d’indrets més o menys humits de bona part del nostre territori. Fa poc temps, però, podíem trobar aquesta mateixa planta amb el nom de Tetragonolobus siliquosus que ben poc s’assembla a l’anterior. Moltes espècies de plantes solen tenir diversos noms científics, els quals en ocasions canvien en funció de la font consultada. Aquesta inestabilitat causa molta incomoditat en la gent que observa la flora com un hobby, però també -perquè no dir-ho- entre professionals que utilitzen els noms científics en el seu dia a dia. Això indica que la taxonomia no està encara del tot consensuada ni tan sols entre els biosistemàtics i cercles científics afins. Però perquè canvien els noms científics? Alguna pista: canvien no per caprici dels taxònoms, ni per decisió arbitrària dels botànics, i molt menys dels autors dels llistats florístics. Els noms canvien com a part del procés de millora del coneixement que tenim de les plantes i dels personatges que les van descriure per primera vegada. D’això se’n diu sinonímia botànica i algunes vegades la llista de sinònims és ben extensa. La paraula sinònim prové del grec συνώνυμος (synónimos), compost del prefix σύν (sin- = amb, com a simfonia) i ὄνομα, (onoma = nom, com en onomàstica), per tant és una paraula que té el mateix significat que una altra paraula. En resum, prou costa recordar un nom, perquè ens els vagin canviant, oi? De bojos!

Flors de groc explosiu... flors d’”amarillo” ictèric

El cascall marí o rosella groga (Glaucium flavum) és una altra planta de flors ben grogues que podem trobar prop de platges i codolars dels rius. L'epitet flavum és un cultisme que designa el color groc intens que recorda al foc. Prové del llatí flavus (groc or, o també ros-clar referit als cabells daurats). I aquest, a la vegada, s'associa a una arrel indoeuropea bhel-1 (brillar), també continguda en llatí en la paraula flamma (flama), d'on prové flamíger, i en el verb flagrāre (cremar) d'on es deriva, per exemple, deflagració. En castellà aquesta mateixa planta es coneix amb el nom de glaucio amarillo i en aquesta cas, l’etimologia del vocable “amarillo” ve del llatí amarus, (amarg, trist), a través de la forma amarĕllus. Aquest color es relacionava amb les malalties llargues, com la tisi o desordres hepàtics que comportaven icterícia (amb una simptomatologia clàssica de la pell grogosa!), i vinculades a la bilis, que en l’antiguitat s'anomena també com "humor amarg". En l’edat mitjana, “amarillo” es relacionava també amb la malenconia, que en aquells temps era tractada com una patologia, caracteritzada per la tristesa d'ànim i brots de bogeria (ufff!). En definitiva, em quedo amb l’origen etimològic del nostre estimat groc ben relacionat amb el costum d’acolorir uns bons fideus a la cassola amb el sabor del safrà (Crocus = groc) que, a la vegada, deriva del llatí vulgar safranum i aquest de l'àrab aṣfar (أَصْفَر), amb el significat de... (PREMI!)...  color groc!!!

Orquídies... i els "grocs" llatins

L’Ophrys lutea o abellera groga és una orquídia força freqüent a les brolles i prats secs de la Catalunya central que ara és ben florida. Sembla prou evident que l’epítet luteus indica el color del label de la flor que és relativament poc freqüent en les orquídies de la nostra flora. Aturem-nos, però, en el ric lèxic llatí per a designar el mateix color groc. A més de luteus (groc simple) i d'on prové, per exemple, luteïna per referir-nos al color del rovell de l'ou, tenim  flavus (groc flamíger) d'aquí paraules tècniques com riboflavina o flavonoide, també luridus (groc pàl·lid), aureus (groc daurat), croceus (groc intens ataronjat, derivat del gènere Crocus, safrà), i galbus, galbinus o gilvus (groc-verdós com el de l'escorça d'una llimona no molt madura) i encara altres per als grocs-ocre (ochra, etc.). I així les llengües romàniques van triar; en francès jaune procedeix de galbinus, l'italià giallo es relaciona amb galbus i gilvus, el romanès galben procedeix de galbus i el català groc de croceus. També l'alemany gelb i l'anglès yellow, llengües no romàniques, utilitzen un vocable del mateix origen que el llatí galbus. Però i el vocable castellà amarillo... d’on prové??? Trista i amarga història etimològica malgrat que el color groc -en la simbologia- s’associa sovint amb un color clar i lluminós, com el sol, que, a la vegada, també es relaciona amb el coneixement i la intel·ligència mitjançant la correspondència de l'astre rei (sol = llum = coneixement). Deixo, doncs, per la propera entrada l’origen etimològic del terme castellà “amarillo”... per allunyar-lo de la formositat de aquesta singular orquídia.  

Flos, floris, florem... «a flor de pell»

Tot i que internet ha tergiversat en força pàgines que FLOR és l’acrònim de Fundens Late Odorem Suum (desplegant enfora tot la seva olor), la realitat etimològica és menys poètica, i aquest mot prové del llatí flos, floris, i més concretament del seu acusatiu florem. A la vegada la paraula llatina flos sembla venir de l'arrel indoeuropea * bhel-3- (florir, fulla) i no són poques les paraules que porten aquesta arrel: full, foli, floritura, floret, desflorar, flirtejar etc. Es diu que el propi Linné era un enamorat d’aquesta paraula -flor- i que per això la va popularitzar a partir dels seus principals llibres.

Altrament, els clàssics van relacionar la paraula flor amb la deessa Flora de la mitologia romana que representava, precisament, a la primavera i que, a més, vetllava per la florida i desenvolupament de tot tipus de plantes i de vegetació. De fet, la paraula flora -en català- defineix el conjunt de la vegetació d'un país o contrada. La deessa Flora tenia a Roma un temple erigit en el seu honor al costat del Circ Màxim i se celebrava en el seu honor els Ludi Florales, els nostres 'jocs florals', d'on prové l'origen d'aquesta expressió. Les festes dedicades a ella cada any es deien Floralia 'festes florals' i es celebraven a Roma a partir del 28 d'abril que és quan consideraven que començava el màxim de floració. El discórrer d'aquest festival dels Ludi Florales que durava sis dies, era notablement lliure i tenia connotacions llicencioses i sensuals. En l'actualitat, però, els “jocs florals” es celebren a molts llocs i són certàmens literaris promotors i difusors d'una llengua, en els quals es premien obres literàries en prosa i en vers.

Potser d’aquí l’expressió «a flor de pell»... sensibilitat i sensualitat a dojo!