Una planta dedicada a Aquil·les... la milfulles

Una de les plantes medicinals que coneixien els nostres avantpassats des de fa milers d’anys és la milfulles de nom científic Achillea millefolium. És ben obvi que el nom popular tant en català com en castellà (milenrama) prové de la traducció literal de l’epítet específic ben encertat fent clara referència a fulles molt dividides bi- o tripinnatisectes que acaben en multitud de segments petits.  

Els grecs van anomenar a aquesta planta com Aquilea, en honor al seu heroi Aquil·les, famós per la seva invulnerabilitat a les ferides i per això també se la coneixia com a “flor del soldat”. En era notòria la seva eficàcia contra les hemorràgies atès que és un fort astringent, de manera que els guerrers sempre la portaven en les seves motxilles. La mitologia grega ens assenyala que Homer explicà que el centaure de Chiron  va ser qui va transmetre secrets d'herbes medicinals als seus alumnes humans i va ensenyar a Aquiles a usar la milfulles. És ben acceptat, doncs, que l’epitet genèric Achillea és relacionat amb Aquil·les i amb la guerra de Troia, on aquest heroi mitològic, diuen, va guarir a molts dels seus soldats (i al propi rei Télefo, rei de Micenes) utilitzant el poder que la milfulles té com antihemorràgic. I dos mil anys després, encara se segueix utilitzant.

L'estreta relació dels noms...

A voltes no és senzill trobar l'estreta relació que hi ha entre un nom popular i el seu nom científic. Per això, ens serveix de bon exemple l’estenactis (Erigeron anuus) una margarida introduïda al nostre Pirineu, d’origen americà. És força rara i més freqüent al costat francès atlàntic i també per les comarques gironines cap on es va estenent mica en mica.  El nom en català pot semblar estrany sinó tenim present que el nom científic d’aquesta planta abans era Stenactis annua. Aquest gènere Stenactis prové de la forma prefixada del mot grec στενός stenós (estret, subtil) i d'ἀcτίς actís (radial) fent referència a les primes flors radiants del seu capítol molt característic d'aquest antic gènere ara inclòs dins el gènere Erigeron. I no és mania dels botànics anar canviant noms científics, sinó que aquests s'han d'adequar al Codi de Nomenclatura Botànica i a les noves dades que aporta la biologia molecular. La paraula catalana estenactis està, doncs, "estretament" lligat a la del seu antic gènere Stenactis. Fàcil, no?

El card marià... i la Verge Maria

El card marià (Silybum marianum) té altres molts noms populars que fan clara referència al seu epítet específic: Efectivament "marianum" significa en llatí "de Maria" i és que existia la creença que en la fugida a Egipte de la Verge Maria per salvar a Jesús de la persecució d’Herodes, la llet de la verge va caure a sobre de les fulles d’aquest esplèndid card, motiu pel qual te les fulles ben tacades de blanc. No és d'estranyar, doncs, que a més de card marià aquesta planta es coneix a altres indrets de casa nostra amb el nom de card lleter, card de la llet de la Mare de Déu, card tacat, card de Santa Maria i escardot de Nostra Senyora... entre altres. A més aquesta planta es té com a medicinal i les seves propietats guaridores són el resultat de la seva misericòrdia i bondat. 

L'olivarda en la lluita biològica

En l'anterior entrada parlàvem de l'olivarda (Inula viscosa). Es desconeix l'etimologia del mot olivarda però darrerament s'està estudiant el paper que pot tenir aquesta planta en la lluita biològica per al control de la mosca de l'olivera que tan mal pot causar a les olives. No seria d'estranyar que potser la nostra pagesia ja sabia dels beneficis d'acostar l'olivarda a les nostres oliveres. El mecanisme, ara ben conegut, és un bon exemple de la lluita biològica: a les inflorescències de l'olivarda es desenvolupa la larva d'una mosca (Myopites stylatus) que provoca unes agalles en què es desenvolupa internament. La larva de Myopites stylatus és al seu torn parasitada a l'hivern per un conjunt de parasitoides (entre els quals destaquen Eupelmus urozonus i Pnigalio mediterraneus) que són al seu torn paràsits de la mosca de l'olivera i en fa disminuir dràsticament la seva població. No és doncs cap coincidència que la cultura popular ja havia donat nom a aquesta planta relacionant-la amb els insectes. Així tenim, herba de mosca, apegamosques, herba de puces, herba dels mosquits, herba mosquera, herba mosquitera, mata mosquera, matapuces... tots ells referint-se a aquesta esclatant groga i "lluitadora" planta. 

Més flors que ens ajuden a "purificar-nos"

L'olivarda (Inula viscosa) és ja ben florida i ens anuncia la tardor. Tan lligada va a aquesta estació que, abans, molta pagesia la feia servir per saber quan havia de començar a recollir el raïm ja ben madur. És una planta enganxifosa i d'aquí l'epítet "viscosa" i molta gent la troba desagradable perquè habita sempre en llocs enrunats. Però res més lluny de la realitat: per a l'etimologia del gènere Inula, alguns autors proposen que és una derivació d'una paraula grega enàein (= purificar) referint-se a les suposades propietats medicinals de moltes plantes d'aquest gènere. I certament l'olivarda s'ha fet servir d'antic per a tota mena de trastorns urinaris i reumatismes entre altres moltes virtuts. Gaudiu, doncs, d'aquest groc espectacle i deixeu-vos "purificar" per la seva bellesa ;-)

L’atractiu del món vegetal, versus l’atractiu de l'etimologia

Amb les pluges de tardor sol haver-hi una segona florida d’algunes plantes primaverals. Aquest és el cas de la margaridoia (Bellis perennis) que he vist ben florida ja a les acaballes d’octubre. El nom genèric d’aquesta espècie no deixa cap lloc a dubtes; en Linné, quan la va descriure, ja va voler significar la bellesa (“Bellus”) i formosor d’aquest gènere de plantes. Però més curiós és la procedència de “margarita” (o alguna de les seves variants) com se la coneix popularment. El mot “margarita” prové de la paraula grega μαργαρίτης, que significa, literalment, “perla”. I és que la gent veia en les margarites una “flor” amb un botó central semblant... a una “perla”!!! Bonica associació sinó fos perquè la suposada “perla” és, en realitat, la munió de mooooltes flors grogues rodejades de mooooltes flors blanques (l’anomenat capítol) que engatussa als insectes perquè la pol·linitzin. L’atractiu del món vegetal unit a l’atractiu dels noms!

La "força" del Doronicum

D'etimologia incerta, per algun autors el nom d'aquesta planta -Doronicum- té un origen grec com una combinació de "Doron" (regal) i "nike" (victòria). Per altres, en canvi, té un origen àrab a partir de la paraula "dourondj", terme per a designar les plantes d'aquest gènere en tots els països de l'Est. En qualsevol cas, des de segles enrere es considerava a Doronicum com a planta medicinal i per aquest motiu, en el passat, es conreà en els jardins d'herbes medicinals de molts monestirs. I també ha perdurat fins els nostres dies la creença -segons la tradició mediterrània- que Doronicum podria imbuir a la força, a la vitalitat i dotar a la persona que el posseeix de certa victòria en les arts de la guerra o de la caça. Per cert, aquesta planta s'anomena Doronicumgrandiflorum...

La "pota de cavall"... un bon antitussigen

També aquest febrer ja és ben florit el Tussilago farfara (pota de cavall) que sol freqüentar els marges de carretera ben xops d'aigua. El nom científic genèric esmenta clarament l'ús d'aquesta planta de molt antic per a la tos (en llatí "tussis") i "farfarum" fa referència a "mig completar" perquè, curiosament, la planta quan floreix no té cap fulla, i un cop s'han pansit les flors és quan broten les fulles. Segur que la veureu.. és fàcil de trobar!

Senecis que semblen àrnica

El seneci pirinenc (Senecio pyrenaicus) és una planta que s'insinua pròpia dels Pirineus però que es troba repartida per bona part dels sistemes muntanyosos de la península ibèrica. Sovint s'ha confós amb l'àrnica per una certa semblança del capítol floral. Cal recordar que l'àrnica sempre té les fulles oposades i això ens permet diferenciar-la d'altres espècies semblants.

Plantes pensant en... la capa d'ozò

Molt semblant a la foto anterior d'Aster alpinus i sovint compartint el mateix entorn, trobem Erigeron uniflorus una altre asteràcia de captivadors capítols florals. Cal fixar-se amb la espesa pilositat que cobreix bona part de la planta i que sol ser habitual amb plantes que creixen als grans alçades i a les zones àrtiques com és el cas d'aquesta espècie. En aquesta altituds i latituds la radiació és molt extrema i les plantes se solen protegir amb una densa tofa de pèls. Adaptacions biològiques molts milers d'anys abans dels actuals forats de la capa d'ozó!!!

Una planta... estel·lada!

El nom genèric d'Aster alpinus fa referència, en grec, al mot "estel" i francament no hi ha res més encisador que veure un prat alpí ben verd cobert d'una munió d'aquests capítols liles i grocs talment com si fossin estels.

Estratègies (naturals) de protecció de plantes de pastures

Algunes plantes comencen a preparar-se per florir com aquesta cardigassa (Cirsium eriophorum) que sol créixer a prats de pastura. Però ja us podeu imaginar que el bestiar no toca ni una sola d'aquests inflorescències eriçades d'espines i amb una bonica teranyina de pèls blancs. Bona estratègia de protecció!