L’atractiu del món vegetal, versus l’atractiu de l'etimologia

Amb les pluges de tardor sol haver-hi una segona florida d’algunes plantes primaverals. Aquest és el cas de la margaridoia (Bellis perennis) que he vist ben florida ja a les acaballes d’octubre. El nom genèric d’aquesta espècie no deixa cap lloc a dubtes; en Linné, quan la va descriure, ja va voler significar la bellesa (“Bellus”) i formosor d’aquest gènere de plantes. Però més curiós és la procedència de “margarita” (o alguna de les seves variants) com se la coneix popularment. El mot “margarita” prové de la paraula grega μαργαρίτης, que significa, literalment, “perla”. I és que la gent veia en les margarites una “flor” amb un botó central semblant... a una “perla”!!! Bonica associació sinó fos perquè la suposada “perla” és, en realitat, la munió de mooooltes flors grogues rodejades de mooooltes flors blanques (l’anomenat capítol) que engatussa als insectes perquè la pol·linitzin. L’atractiu del món vegetal unit a l’atractiu dels noms!

Una "Rosa dels Alps" als nostres Pirineus!

El neret (Rhododendron ferrugineum) rep el nom d’abarset a les vall d’Andorra (d’on és aquesta fotografia) i el bonic mot de Rosa dels Alps ("Alpenrose") a les regions dels Alps de parla germànica. Malgrat que el neret és un arbust de branques flexuoses i ajagudes, altres espècies del gènere solen ser arbres de les regions properes a l’Himàlaia. Així, tot i que pugi semblar que és una planta ben adaptada als climes freds, la realitat és que no suporta gens bé les glaçades del mig de l’hivern, i per subsistir sempre ha d’estar ben coberta d’un bon gruix de neu talment com una manta. D’aquesta manera és fàcil conèixer el gruix de neu habitual d’una determinada vessant –per exemple a Andorra- només veien quina alçada prenen els abarsets que hi creixen. A més abarsets i més ferms, més gruix de neu! Caminant per la muntanya fixeu-vos que els abarsets sovint es troben entapissant la vessant obaga i són rars a solell on, encara que sembli paradoxal... hi fa moooolt més fred sense la coberta protectora de la neu!

Sempervivum... supervivència extrema

El gènere Sempervivum pot fer entapissats en ells llocs més inversemblants com són, per exemple, les escletxes de les roques al capdamunt de molts cims dels nostres Pirineus. Deu el seu nom –sempre viva- al fet que sempre és verda i no perd les fulles ni al vell mig de l’hivern. A més, fins i tot si la violència del vent l’arranca, continua igual de llustrosa conservant pràcticament en tot moment l’esplendor de les seves curtes tiges fins que arriba a arrelar en un altre indret. La capacitat de supervivència és tan gran que pots viure molt de temps sense aigua i en condicions extremes de temperatura, altes a l’estiu (la roca s’escalfa moltíssim) i baixíssimes a l’hivern si no són cobertes per la neu. en les condicions més adverses. En resum, la vitalitat d’aquesta planta és envejable dins el món vegetal alpí. En català, a aquesta espècie se l’anomena matafocs teranyinós, amb virtuts medicinals i... poders màgics!

"Més content que un gínjol"... i no és un gínjol!

Heu escoltat la dita “estar més content que un gínjol”? Doncs curiosament aquesta fotografia correspon al gínjol o gínjol blau (Iris germànica). Però no ens confonguem!!! És un cas clar d’homonímia tan i tan freqüent dins el món de les plantes. De fet, la dita fa referència a l’arbre del ginjoler (Ziziphus jujuba) i més concretament al seu fruit: el gínjol! No es té certesa de la relació del fruit amb aquesta expressió, però hom diu que en èpoques de fam, el consum excessiu de gínjols (rics en sucres i vitamina C) podia provocar un cert grau d’eufòria amb lleugeres al·lucinacions. Altres autors, però, insinuen que atès que amb la fusta del ginjoler es fan instruments musicals com gralles, dolçaines i tenores que s’usen... en moment d'alegria i de xerinola!. Sigui com sigui... jo estic “més content que un gínjol” perquè ja ha arribat el weekend!

El lliri blau... missatgera dels Deus?

El lliri blau o lliri dels Pirineus (Iris latifolia) l’haureu vist ufanós en molts prats dels nostres Pirineus. El gènere Iris deriva de la mitologia grega i fàcilment l’associarem amb el mot castellà “arco iris” (arc de Sant Martí) o amb l’iris de l’ull. Així, en l’antiga Grècia, IRIS era la personificació de l'arc de colors del cel i missatgera dels Deus que anunciava el pacte entre els humans i les divinitats enfurismades i la fi de la tempesta amb un esclat de colors en forma de pont entre el cel i la terra. Linné -amant com era de la mitologia grega- va aprofitar aquest fet per posar nom a aquest grup de plantes per la varietat de colors que ofereixen les flors d’aquest gènere. No em direu que no és una planta divina...

Plantes "saboneres".. i que fan escuma?

L'herba sabonera (Saponaria officinalis) és una planta freqüent en els herbassars humits de molt llocs del nostre país. El nom del gènere “Saponaria” ve del llatí sapo, -onis que vol dir “sabó” atès que té la particularitat que les soques de la planta s'utilitzaren com a sabó antigament ja que fa escuma. L'epítet officinalis indica que s'ha utilitzat com a medicinal. El principi actiu – les saponines- són tòxiques a altes dosis atesa la seva acció fortament hemolítica raó per la qual cal anar amb molta cura en el seu ús. A més, és especialment ictiotòxica, és a dir, molt tòxica pels peixos que hi estan en contacte. Eps! i està prohibit per llei agafar peixos atontant-los prèviament amb el suc d'aquesta planta.

La "força" del Doronicum

D'etimologia incerta, per algun autors el nom d'aquesta planta -Doronicum- té un origen grec com una combinació de "Doron" (regal) i "nike" (victòria). Per altres, en canvi, té un origen àrab a partir de la paraula "dourondj", terme per a designar les plantes d'aquest gènere en tots els països de l'Est. En qualsevol cas, des de segles enrere es considerava a Doronicum com a planta medicinal i per aquest motiu, en el passat, es conreà en els jardins d'herbes medicinals de molts monestirs. I també ha perdurat fins els nostres dies la creença -segons la tradició mediterrània- que Doronicum podria imbuir a la força, a la vitalitat i dotar a la persona que el posseeix de certa victòria en les arts de la guerra o de la caça. Per cert, aquesta planta s'anomena Doronicumgrandiflorum...

En Plini... "criant malves"

Als erms ja és ben florida, també, la Malva sylvestris). Malgrat ser una planta medicinals de primera magnitud, molta gent li té un cert respecte associat a la expressió fúnebre de “criar malves”. Aquesta expressió s'utilitza per parlar d'algú que ha mort i que les seves cendres serveixen d’adob natural. Res més lluny de la realitat!!!! Cal cercar l’origen de la locució al segle I d.C. i a la correspondència que mantenien dos erudits de l'època: Plini el Vell i Corneli Tàcit. La literatura esmenta que l'any de l'erupció del Vesuvi, Plini es trobava als voltants del volcà, justament, "criant malves"... una flor que li havia cridat especialment l'atenció. Plini va morir degut als gasos tòxics d’aquesta erupció i Tàcit –poètic, ell- li va escriure en el seu panegíric aquesta cita: "és per la magnitud de la seva persona i de la seva obra que Plini no ha mort sinó que està als peus del Vesuvi criant malves ". I la frase va amarar tant a l’època... que ha subsistit (escurçada) fins el nostres dies.

Una planta que "se li pugen els fums"

Una altra planta ja ben florida és la Fumaria capreolata, en català amb un nom tan singular com fumdeterra. És curiós que tant el nom popular com el nom científic (el terme "Fumaria" deriva del llatí fumus) facin referència al fum. Això es deu a que el seu suc sovint causa un intens llagrimeig, talment com si es tractés de fum. A més, no és poca la gent de pagesia que creu que la seva olor recorda, també, al fum. Per acabar-ho d’adobar, en l’antiguitat es creia que aquesta planta foragitava els mals esperits amb l’afegit que, tenir-la a casa, tenia la virtut d’atreure els diners. O sigui que ja ho sabeu; uns quants brins de Fumaria...i que la fortuna us acompanyi!

Plantes que fan "arrugar" el nas

Una planta propera de la ravenissa blanca és... la ravenissa groga (Erucastrum nasturtiifolium). De fet poden créixer plegades malgrat que la ravenissa groga no penetra tant en cultius i és més freqüent en erms i descampats per tota la Catalunya central. Tampoc que és té massa referència actualment de que es faci servir en la cuina actual per bé que el seu nom popular també apunta cap el que es típic de la família de les Brassicàcies; fa olor a rave i en aquest cas... pica encara més. El nom científic "nasturtiifolium" també suggereix que les fulles (folium) tenen gust picant, perquè "nasturtii-" fa referència textual a "nas torçat" en llatí. Mala peça al tal·ler si una planta ens fa arrugar el nas...

"Males herbes" amb bones virtuts

Una de les plantes que es pot veure florida durant tot l’hivern és la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) que ocupa bona part dels conreus de fruiters de secà, vinyes i vores de camins de la Catalunya central. El nom popular de ravenissa li ve perquè les seves fulles són sorprenentment picants (que ens fa pensar en el rave) i amb un toc que recorda a la mostassa tradicional el que fa que sigui un bon condiment per a cuina selecta. Malgrat ser, doncs, considerada com una “mala herba”, la ravenissa té bona fama gastronòmica i a més té virtuts medicinals com a bon diürètic i remineralitzant amb alts continguts de ferro, potassi i calci. Vaja, vaja amb les “males herbes”... qui ho diria!

Orquídies "sexuals"?

Ja han sortit les orquídies!!! Concretament aquesta abellera fosca (Ophrys fusca) és d’aquest proppassat diumenge. Les abelleres en general tenen aquest nom perquè són pol·linitzades per abelles a través d’un tipus de pol·linització mímica o d’”atractius sexuals”. Moltes abelleres –potser no tant la de la foto- tenen el label pilós i simulen el cos femení de l’abella fins a tal punt que fins i tot, algunes abelleres, són capaces de secretar les mateixes feromones animals! Les abelles mascles (enganyades) arriben fins i tot a ejacular sobre la flor i amb la “passió del moment” se n'enduen els pol·linis (i el pol·len) de la flor fins una altre planta. Vaja tela com se les empesca la natura... pobres abelles (mascles!)

La bufalaga... un exemple de planta amb tints

Una planta de floració hivernal és la bufalaga (Thymelaea tinctoria) que, com es pot veure la foto, resisteix bé les glaçades de finals de l'hivern i fins i tot les nevades a terra baixa. La bufalaga s'havia fet servir força d'antic per tenyir de groc la llana i d'aquí el seu clar epítet específic de "tinctoria". Amb tot, està totalment en desús ja que és una planta tòxica que fins i tot pot provocar reaccions al·lèrgiques si s'està gaire en contacte amb els seus pigments. Poca broma, que ara tenim pells delicades!

La pastorella... tot pensant en "ver-"

Una altra planta que enguany ha començat a florir als prats abans d’hora, és la pastorella o genciana vernal (Gentiana verna). El seu nom científic ja ens indica que és una planta de la prima-vera, però aquest any l’he vist florida... en ple gener!. Hi ha moltes plantes que tenen com epítet específic “verna” o “veris” que és com els romans anomenaven, justament, a la prima-vera. Però el que potser no és tan evident és que “vera” deriva de l’arrel indoeuropea “ver-“, relacionada amb el creixement de les plantes (penseu en els mots “verd”, “verdura” o “verger”) o el creixement en general d’altres “òrgans” (per exemple... “verga”). O sigui que ja ho sabeu, quan us trobeu plantes amb el nom de vera, penseu en primavera i... creixements esponerosos!

wink emoticon

Una planta "suposadament" hepatoprotectora... que pot malmetre el fetge!

A les acaballes de l’hivern ja és freqüent veure l’herba fetgera (Anemone hepatica) amb les seves característiques fulles trilobades. De fet tant el nom popular com el nom científic fan esment a la semblança d’aquestes fulles amb els lòbuls del fetge dels humans i aquest fet ha donat peu que durant molt de temps aquesta planta es trobes en moltes farmacopees (sota el nom d’Herba Trinitatis) com una planta medicinal de primer ordre com a hepatoprotectora. La Teoria dels Signes n’és la culpable ja que en l’antiguitat hi havia la creença que les plantes, a traves de la divinitat, aportaven “pistes” per dir-nos quines virtuts terapèutiques tenien. I res més lluny de la realitat, atès que conté protoanemonina, un potent tòxic que, en fresc, si la consumim, ens deixarà el fetge... fet puré!

Aviat, la Mediterrània... a Andorra

Una altra planta ja florida i que de ben segur coneix tot bon caminador és el romaní (Rosmarinus officinalis). El mateix nom científic –Rosmarinus- fa una clara referència al mar, i certament és una planta que inspira mediterraneïtat. Però curiosament també la trobem a un país tan i tan muntanyós com ho és Andorra al fons de les valls. Ara, el que realment sembla increïble és que s’està enfilant a una velocitat endimoniada per les vessants més solejades el que indica inequívocament un canvi climàtic més que probable. Gaudim de la neu andorrana ara, que d’aquí uns anys –potser- ni l’ensumarem... però olorarem romaní, clar!

Plantes per enverinar fletxes

El marxívol (Helleborus foetidus) és una planta que trobarem ben florida al febrer als vorals de camins i prop de rouredes. Tota la planta és robusta i d'un verd-groguenc que no convida a ser consumida. Per sort!!!... perquè és una de les plantes més tòxiques que tenim a casa nostra i que ja els antics romans utilitzaven per emmetzinar les seves fletxes. De fet, com el seu nom científic indica, és una planta notablement fètida i ni tan sols els animals s'hi volen acostar. La provem de reconèixer aquest proper cap de setmana?

Mil milions de pol·lens per avellaner... brutal!

Pot semblar molt exagerat, però està calculat que un avellaner (Corylus avellana) mitjanet, pot deixar anar a l’atmòsfera que el rodeja un total de mil milions de grans de pol·len. Si, si, mil milions de mitjana!. I es que si ens fixem bé en les fotos, el que anomenen vulgarment “arracades”, són un conjunt atapeït de flors -que els botànics anomenen inflorescència- i que quan són pèndules i allargassades, reben el nom concret d’ament. L’avellaner produeix entre 500 i 200 aments per any i cadascun d’aquest aments tenen entre 50 i 200 flors molt diminutes amb entre 4 i 8 estams per flor. I tot el pol·len és expulsat a l’aire amb l’ajut del vent. Us imagineu què respirem quan passem prop d’un avellaner??? Doncs, si... i en quantitats industrials!!!

Lliris de neu per a la malaltia d'Alzheimer?

... I una curiositat sobre el lliri de neu que es coneix poc. Els anys 40, científics russos van anotar que alguns pobles búlgars utilitzaven aquesta planta per mitigar els efectes de la (llavors terrible) poliomielitis. D'aquells estudis se'n va extreure del lliri de neu un alcaloide -la galantamina- que avui és un dels fàrmacs més utilitzats per la millora dels símptomes generals i cognitius en les persones amb malaltia d'Alzheimer. Qui ho hagués dit del lliri de neu... a més de formosa... útil!

La "pota de cavall"... un bon antitussigen

També aquest febrer ja és ben florit el Tussilago farfara (pota de cavall) que sol freqüentar els marges de carretera ben xops d'aigua. El nom científic genèric esmenta clarament l'ús d'aquesta planta de molt antic per a la tos (en llatí "tussis") i "farfarum" fa referència a "mig completar" perquè, curiosament, la planta quan floreix no té cap fulla, i un cop s'han pansit les flors és quan broten les fulles. Segur que la veureu.. és fàcil de trobar!

"Mocs d'avellaner"..., "arracades"..., o "llàgrimes daurades"

És fàcil pensar que en ple hivern poca floració hi ha a casa nostra. Però per poc que pareu compte caminant pel Pirineu veureu que algunes plantes estan en una floració exuberant. Un clar exemple és l'avellaner (Corylus avellana) que està, ara mateix, en plena efervescència floral malgrat encara no hi hagi ni una sola fulla. D'aquest moment d'esclat cromàtic, la pagesia i la gent de muntanya l'hi ha posat noms com "mocs d'avellaner" o "arracades" i altres més poètics com "llàgrimes daurades". D'aquest darrer nom, hi ha qui diu que l'avellaner "plora d'alegria" perquè la primavera està propera. Coneixies aquests noms?

El lliri de neu... que sovint surt sobre la neu!

El lliri de neu (Galanthus nivalis) ja és ben florit enguany a molt boscos de ribera pirinencs. No és que sigui massa freqüent però si la trobeu quedareu encisats per la extraordinària bellesa de les seves delicades flors sempre pèndules. El nom científic potser no us diu res d'entrada, però si ens fixem més decobrirem que s'amaga una contraccció de dues paraules gregues; gala = "llet" i anthos = "flor" fent clara referència al color blanc de les seves flors. El terme "nivalis" és més senzill ja que indica que sovint floreix quan encara no ha fos la neu de l'hivern. S'ensuma primavera, caminadors!!!