Una planta dedicada a Aquil·les... la milfulles

Una de les plantes medicinals que coneixien els nostres avantpassats des de fa milers d’anys és la milfulles de nom científic Achillea millefolium. És ben obvi que el nom popular tant en català com en castellà (milenrama) prové de la traducció literal de l’epítet específic ben encertat fent clara referència a fulles molt dividides bi- o tripinnatisectes que acaben en multitud de segments petits.  

Els grecs van anomenar a aquesta planta com Aquilea, en honor al seu heroi Aquil·les, famós per la seva invulnerabilitat a les ferides i per això també se la coneixia com a “flor del soldat”. En era notòria la seva eficàcia contra les hemorràgies atès que és un fort astringent, de manera que els guerrers sempre la portaven en les seves motxilles. La mitologia grega ens assenyala que Homer explicà que el centaure de Chiron  va ser qui va transmetre secrets d'herbes medicinals als seus alumnes humans i va ensenyar a Aquiles a usar la milfulles. És ben acceptat, doncs, que l’epitet genèric Achillea és relacionat amb Aquil·les i amb la guerra de Troia, on aquest heroi mitològic, diuen, va guarir a molts dels seus soldats (i al propi rei Télefo, rei de Micenes) utilitzant el poder que la milfulles té com antihemorràgic. I dos mil anys després, encara se segueix utilitzant.

Tocant el cel... l'avet

Diuen que els arbres comuniquen el cel amb la terra, i no hi ha cap dubte que als nostres Pirineus aquest honor li correspon a l’avet amb la seva capçada cònica i altiva. No en va, la llegenda diu que la tradició nadalenca de tenir un avet a casa prové de quan els primers cristians van arribar al nord d'Europa, on els seus habitants celebraven el naixement de Frey -Déu germànic del sol i la fertilitat- adornant un arbre -suposadament un avet- amb data propera al solstici d’hivern. Aquest arbre simbolitzava l'arbre de l'Univers (anomenat Yggdrasil) en la capçada es trobava l'estatge dels Déus i en les arrels més profundes estava el regne dels morts.

De l’avet -de nom científic Abies alba- ja en parlaven els clàssics com Virgili, Ovidi i Plini malgrat que es fa difícil conèixer el seu origen a partir del llatí abietis. No cal dir que en català avet prové directament d’aquest mot llatí mil·lenari i hom dedueix que el mot “abete” de l’aragonès  és posterior i va donar lloc, encara més enrere a la paraula castellana “abeto” que és igual en portuguès. No costa gaire establir aquesta relació temporal atès que els avets a la Península ibèrica són exclusius del Pirineu i on són més abundosos i eren utilitzats, és al Pirineu català. Curiós és també l’epítet específic “alba” donat que l’arbre no té res de blanc, ni d'esclarissat. El terme “alba” (del llatí albus, que ens ha donat albada) sembla fa esment botànicament al revers blanquinós de les fulles aciculars dels avets, en contrast amb altres espècies del mateix gènere. En resum, un record de la infantesa com a arbre clàssic de Nadal, i un exemple més de que el català va aportar no poques paraules al castellà.

Ser fava...

Continuant amb els diferents mots amb que es poden designar la família de les papilionàcies (veure entrada anterior), el nom Fabaceae té a veure amb el gènere tipus Faba que prové del llatí faba, amb el mateix significat, però que en català ha bescanviat una lletra: fava (però en gallec i asturià, és faba!). Aquest vocable es genera en una arrel indoeuropea *Bhabha present en diferents llengües indoeuropees per designar les faves o a les mongetes, que és la mateixa que va generar la paraula anglesa bean.

Les faves, producte de cultiu molt antic, en l'Imperi romà es conreaven per tot arreu i eren abundantíssimes, atès que formaven part de l'alimentació dels soldats i també de les estrictes dietes dels gladiadors, ja que es considerava que aportaven força i energia, i al mateix temps ajudaven a desenvolupar un lleuger parènquima adipós sobre els músculs que mitigava cops i feia que possibles ferides fossin menys profundes. En definitiva, eren tan barates que es consideraven el principal aliment dels pobres i pròpies de l'alimentació més modesta.

Curiosament, les faves han tingut un cert tabú religiós des de temps dels romans i dels grecs (i fins i tot egipcis!) de tal manera que el seu consum n’era prohibit entre els sacerdots. I és que potser ja intuïen que hi ha una malaltia -el favisme- lligat al consum de les faves. El favisme (curiosament, en castellà, també fabismo) és la malaltia hereditària més estesa al món (diuen que més de 400 milions de persones!) per dèficit d’un enzim (la glucosa-6-fosfat deshidrogenasa) que provoca l’hemòlisi dels eritròcits. Les varietats que ara es cultiven a casa nostra ja tenen una gairebé nul·la incidència en aquesta patologia i, per tant, no cal patir davant un bon plat de favetes. Això si, en la cultura popular i més enllà de les flatulències continuen arrossegant una mala premsa com en donen fe moltes dites: clavar una fava... és fotre’t un mastegot, ser una fava... és tenir poca intel·ligència i ser fava, directament, ser fleuma!

Papallonejant...

Una de les famílies més importants a tot el món -i també a casa nostra- són les papilionàcies, fabàcies o lleguminoses. Tots tres noms són ben acceptats i no trobareu gaires famílies botàniques que tinguin tres sinònims encara en ús. A aquest fet se l’anomena «Noms Botànics Descriptius» i estan recollits al Codi de Nomenclatura Botànica a través de les excepcions validades dels Nomina Conservanda. No embolico més la troca.

Dels tres noms d’aquesta família, les papilionàcies és el mot que s’està deixant de banda per bé que els botànics taxònoms encara s’esbatussen per protegir legalment aquest nom a nivell de rang de subfamília. El nom que seguiria més la norma seria el de fabàcies però és dóna la paradoxa de que el gènere “tipus” Faba, ara s’ha subsumit dins el gènere Vicia i -de moment- ja no es considera.  Un petit desgavell tot plegat.

Però anem a lo nostre: els noms i la seva etimologia. Sembla força obvi que papilionàcies té a veure amb la forma de la flor -molt constant- que té semblança a una papallona. I el nom lleguminoses a que el fruit és gairebé sempre una llegum. Però quedem-nos amb el nom papilionàcies que és pràcticament igual en castellà: papilionáceas. En català “papallona” prové del francès papillon que a alhora prové del llatí “papilion” que significava “tenda de campanya” i també papallona, segurament per la semblança d’ambdós. En sentit figuratiu, és fàcil imaginar per comparació, els batecs de la papallona amb el del tendal afectat pel vent. Però, us heu preguntat d’on prové el nom castellà de «mariposa»??? Les cròniques indiquen que el seu origen està en una cançó infantil; els nens perseguien les papallones pel convenciment que portaven l’ànima de la Verge Maria i quan les aconseguien agafar els cridaven: «Maria, posa!». Ara potser s’entén més perquè no és el mateix “mariposear” que papallonejar.

Una herba... ensucrada i vídua!

L’Scabiosa atropurpurea se l’anomena en català com escabiosa marítima, vídues i herba del sucre, com a noms populars més usats entre molts d'altres noms. En un altre entrada ja vàrem comentar la curiosa història del nom del gènere Scabiosa. L’epítet específic atropurpurea, prové d'ater, que significa "negre" i purpureus, que significa "porpra", fent referència al color de les inflorescències que, a voltes, pot ser d'un color porpra intens i força fosc. 

I els noms populars? Scabiosa atropurpurea és morfològicament molt variable i en èpoques anteriors se n’havien segregat un munt d’altres taxons. Un d’ells era Scabiosa marítima (i d’aquí el nom popular) perquè, de fet, creix per tot el litoral del nostre país i només penetra minsament a algunes valls pirinenques. El nom de vídues sembla té un origen anglosaxó. La forma de la seva flor es va copiar en joieria per adornar fermalls, i aquests els exhibien les vídues angleses de l'època victoriana per assenyalar la seva condició. I així, va passar a ser coneguda com "la flor de la vídua" o vídues o, simplement, vídua. Per últim comentar que aquesta planta és molt visitada per diverses papallones perquè produeix molta quantitat de nèctar. I tots sabem que el nèctar és ben dolç... i d’aquí el bonic nom d’herba del sucre.

Aquesta espècie s’assembla molt i molt a Scabiosa columbaria i fins i tot poden viure plegades. Per diferenciar-les fàcilment cal fixar-se amb si el capítol fructificat és allargat (com es veu a la fotografia) o en el cas de l'Scabiosa columbaria, és ben esfèric.