El romaní ja és ben florit quan
encara no ha acabat l’hivern per poca bonança que faci. Aquesta mata o arbust
aromàtic, molt comú a tota la Mediterrània, ha estat molt usat des de
l'antiguitat com a condiment culinari, en perfumeria i, com el seu epítet
clarament indica, també com a planta remeiera amb diferents usos lligats a les
seves propietats com antiinflamatori i lleument antisèptic.
El nom llatí Rosmarinus prové de la conjunció de dos vocables
llatins ros (i) maris ("rosada del mar"), que ja va ser emprat per
escriptors clàssics com Ovidi i Virgili. Amb el pas del temps, l'expressió ros-maris es va contraure en les formes
vulgars tardanes com romaris, i després a modificacions com romarum, romarius i romarium, que
dóna lloc a l’actual romaní. La paraula llatina ros, rōris, que ens dóna clarament
el mot rosada s'associa a una arrel indoeuropea ers (estar mullat), i la paraula mar, maris (mar) a un suposat
vocable indoeuropeu mori- (massa d'aigua,
mar). En idiomes propers també té el mateix origen: en castellà "romero", i en francès i italià "romarin" i "rosmarino" respectivament, que provenen de la variant ros (i) marinus encara més clarament relacionat amb el mar.
Sembla que hi ha dues hipòtesi per
explicar aquesta estreta relació del romaní i el mar. Per una banda es diu que
els mariners que viatjaven per la Mediterrània sempre portaven romaní com a planta medicinal i la utilitzaven com a vulnerari (per cops traumàtics), però una
altra llegenda explica que el romaní no s’allunya massa del mar per tan flairós
com és ja que el seu peculiar aroma era detectat pels mariners fins i tot abans de
veure la costa. Sigui com sigui, una planta que ens fa somiar amb el mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada