A voltes no és senzill trobar l'estreta relació que hi ha entre un nom popular i el seu nom científic. Per això, ens serveix de bon exemple l’estenactis (Erigeron anuus) una margarida introduïda
al nostre Pirineu, d’origen americà. És força rara i més freqüent al
costat francès atlàntic i també per les comarques gironines cap on es va estenent mica en mica. El nom en català pot
semblar estrany sinó tenim present que el nom científic d’aquesta planta abans era
Stenactis annua. Aquest gènere Stenactis prové de la forma prefixada del mot grec
στενός stenós (estret, subtil) i d'ἀcτίς actís (radial) fent referència a les primes
flors radiants del seu capítol molt característic d'aquest antic gènere ara
inclòs dins el gènere Erigeron. I no és mania dels botànics anar canviant noms científics, sinó que aquests s'han d'adequar al Codi de Nomenclatura Botànica i a les noves dades que aporta la biologia molecular. La paraula catalana estenactis està, doncs, "estretament" lligat a la del seu antic gènere Stenactis. Fàcil, no?
dilluns, 19 de març del 2018
diumenge, 18 de març del 2018
Els Narcissus... les flors més presumides!
Coneixes
algú que es digui Narcís??? Sabies que en francès el nom és Narcisse, en euskera Narkis, en alemany
Narzis i en anglès Narcissus? Doncs en el món de les flors tenim ben a prop
nostre el gènere Narcissus -d’on prové el nostre mot Narcís- que té l’origen en
el llatí narcissus i aquest del grec
νάρκισσος [nárkissos], i a partir d’aquí se’n perd la pista en el temps, tot
sospitant que es tracta d'un terme de préstec d'una llengua mediterrània prehelènica.
Sí que es coneix, però, prou bé el seu origen mitològic en una bella història
de vanitats i desamors que val la pena no ignorar.
La història de Narcís -l'home que
només podia estimar-se a si mateix- és una de les més conegudes de la mitologia
grega. Les versions sobre la maledicció que li va fixar la seva incapacitat
d'estimar a altres, són moltes. La lectura oficial -la d'Ovidi- fa al·lusió a la
nimfa Eco (ressò en català, però eco en castellà!) condemnada per Hera a
repetir sempre les últimes paraules que sentia. El mite ens diu que un dia, caminant Narcís pel
bosc, va preguntar si hi havia algú aquí i la nimfa Eco va repetir "aquí,
aquí". Quan Narcís la va veure, va rebutjar el seu amor i Eco va fugir a
una cova, on el seu plor encara ressona. La deessa de la venjança -Nèmesi, la que arruïna als superbs-
no va tenir pietat de Narcís i el va condemnar, també, a
enamorar-se eternament del seu propi reflex.
En totes les històries conegudes el final sempre és el mateix: Narcís queda embadalit per la seva imatge
projectada en un llac i cau a l'aigua, ofegant-se. D'aquest personatge neix una
planta, el NARCISSUS, que va créixer per primera vegada on va morir el jove. I
també sorgeix el terme narcisista, que s'associa a persones que estan més
pendents de si mateix que de ningú més.
Algú podria pressuposar una relació
en la semblança dels noms νάρκισσος [nárkissos] "narcís" i νάρκη
[Närke] "atordiment, sopor" (d'on vénen els mots narcòtic i narcotràfic), la qual cosa ha portat a que molts relacionin les dues paraules, però els entesos ho
posen més que en dubte. Per altra banda la llegenda diu
que la seva fragància és una de les més delicades del món i els romans ja la
feien servir com perfum i el seu delicat aroma és el responsable de les seves suposades
propietats relaxants. Malgrat això... atenció, conté l’alcaloide narcisina!,
una substància fortament tòxica i amb acció paralitzant. O sigui que, ja sigui pel seu flaire embriagador o pel seu efecte tòxic, olorar massa estona aquesta flor por produir
somnolència i un cert efecte... NARCÒTIC!
Etiquetes de comentaris:
Amaryllidaceae,
etimologia,
Flora Pirineus,
medicinal,
mitologia,
tòxica
dissabte, 17 de març del 2018
Plantes que ens fan somiar amb la Mediterrània
El nom llatí Rosmarinus prové de la conjunció de dos vocables
llatins ros (i) maris ("rosada del mar"), que ja va ser emprat per
escriptors clàssics com Ovidi i Virgili. Amb el pas del temps, l'expressió ros-maris es va contraure en les formes
vulgars tardanes com romaris, i després a modificacions com romarum, romarius i romarium, que
dóna lloc a l’actual romaní. La paraula llatina ros, rōris, que ens dóna clarament
el mot rosada s'associa a una arrel indoeuropea ers (estar mullat), i la paraula mar, maris (mar) a un suposat
vocable indoeuropeu mori- (massa d'aigua,
mar). En idiomes propers també té el mateix origen: en castellà "romero", i en francès i italià "romarin" i "rosmarino" respectivament, que provenen de la variant ros (i) marinus encara més clarament relacionat amb el mar.
Sembla que hi ha dues hipòtesi per
explicar aquesta estreta relació del romaní i el mar. Per una banda es diu que
els mariners que viatjaven per la Mediterrània sempre portaven romaní com a planta medicinal i la utilitzaven com a vulnerari (per cops traumàtics), però una
altra llegenda explica que el romaní no s’allunya massa del mar per tan flairós
com és ja que el seu peculiar aroma era detectat pels mariners fins i tot abans de
veure la costa. Sigui com sigui, una planta que ens fa somiar amb el mar.
divendres, 16 de març del 2018
... i què punyeta vol dir "officinalis"???
Flors de Rosmarinus officinalis |
Un
bon grapat d’espècies porten l’epítet “officinalis” i poc
o molt la gent coneix que aquest mot fa referència clar a que la planta és
medicinal o, si més, no, s’havia usat com a planta guaridora. Sembla ser que
aquest epítet del llatí medieval molt utilitzat per en Linné quan descrivia espècies, indicava
ja llavors espècies amb
interès curatiu o culinari. Però, i això? Officinalis és una declinació del llatí
officina (taller, fàbrica), abans opificina, de tal manera que officcinalis és 'el que pertany a una oficina'.
Però hem de tenir en compte que a l’època medieval, les fabriques i el tallers
(o el magatzems!) on es cultivaven plantes medicinals era... als monestirs! De fet, encara avui en dia parlem de l'"oficina" de farmàcia!!!
Però anem un xic més enrere amb
el mot llatí officina (taller,
fàbrica) que abans va ser opificina. Aquest
darrer, es compon de l'arrel d'opus
(treball) i l'arrel de facere (fer,
realitzar). De la mateixa manera, la paraula catalana ofici (o oficial o
oficiós) procedeix de officium (treball, execució d'una tasca, obligació,
deure, càrrec), i és, en realitat, una contracció d' opificium (op (i) ficium > opficium > officium), que
és la forma més antiga que està testificada. Opificium es compon, doncs, de l'arrel d'opus (treball) i l'arrel
de facere (fer), i porta un sufix de
resultat, així que seria el resultat de “fer una feina”. I contextualitzat al
nostre epítet... la feina de curar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)