...non scabien sicut scabie!

L’escabiosi és el nom tècnic o científic de la sarna que és una parasitosi contagiosa de la pell, caracteritzada per una intensa pruïja o picor, amb petites pàpules vermelloses, excoriacions i lesions causades per les galeries que fan els àcars que la causen. El paràsit que la produeix és un artròpode microscòpic de nom científic Sarcoptes scabiei.

És fàcil relacionar les flors del gènere Scabiosa -ben present a casa nostra- amb aquest paràsit, i ara ens caldrà aclarir quina n’és la relació.

El terme escabiosi procedeix del llatí Scabies, que significa 'sarna, lepra, rugositat'. Diuen que va ser l’enciclopedista i metge romà Corneli Cels qui molt probablement va encunyar el terme llatí Scabies, i va descriure les característiques simptomatològiques de la sarna derivat, a la vegada, del verb scabere, (que significa rascar o esgarrapar), que també va originar l'adjectiu scabiosus, “que es grata o sarnós” i d'on prové, finalment, escabiós , que significa directament 'sarnós'.

Scabies sembla estar relacionat amb l'antiga arrel indoeuropea *skep-, 'tallar, raspar', de la qual procedeixen diversos termes en llengües com l'alemany, anglès, noruec, etc... i d’on sembla prové el verb grec koptein, 'tallar'. I d'aquest verb és d'on s'origina, precisament, el nom del gènere de l'àcar de la sarna, Sarcoptes (del grec sarx, sarkós, 'carn', i koptein, 'tallar') perquè talla o lesiona la carn o els músculs, encara que en realitat, posteriorment, es va veure que aquest paràsit només roman en l'estrat corni de la pell.

I a la planta per què se la va anomenar com Scabiosa? Hi ha dues hipòtesi que són acumulatives. En primer lloc la planta té una tija força aspra, però també es té evidència que s’havia utilitzat molt a l’Edat mitjana, precisament, contra... la sarna!. De fet, avui és reconegut el seu efecte antipruriginós, i fins i tot es recomana per a diverses afeccions cutànies. Així, la dita castellana tan coneguda de “sarna con gusto no pica” és molt didàctica i pren tot el sentit traduïda al llatí: non scabien sicut scabie!

Salut reproductiva... a l'antiguitat

Aquesta flor es coneix amb el nom d’aristolòquia (Aristolochia pistolochia) i és un bon exemple de la Signatura Rerum (o Teoria dels Signes) que es basava, antigament, en els senyals divins de moltes coses que ens rodejaven. Així, se suposava que les divinitats creaven la malaltia o una alteració fisiològica, però, alhora, proporcionaven el remei mostrant uns “signes o senyals” que servissin de pista pels humans, que haurien de descobrir -seguint aquestes pistes- les virtuts curatives ocultes en la natura en general, i en moltes plantes en particular. 

Amb això podem explicar la paraula aristolòquia que és el nom d'aquesta planta derivat del llatí Aristolochia (amb el gènere de mateix nom) i aquest, a la vegada, del grec ἀριστολοχία, compost de ἄριστος (Aristos) "millor, òptim, molt bo" i de λοχεία (lojía) "part" fent clar esment al que ja Dioscórides deia de ser la planta “que millor ajuda als parts". Amb una mica d’imaginació la flor de l’aristolòquia pot recordar a la gent els òrgans reproductius femenins invertits: l'ovari de la flor es va veure com a representació de l'úter, el tub prolongat com la vagina i la vora obert del perigoni com la vulva. L'obertura de la flor donava idea d'un part sense complicacions, amb tot el canal del naixement obert per a facilitar el natalici. El que crida l'atenció és que encara avui en dia hi ha qui creu (per exemple a la Xina) que són ben certes aquestes propietats ginecològiques de l’aristolòquia, per bé que ara la ciència sap que pot arribar a ser molt tòxica i... abortiva!!! I és que el límits entre “facilitar el part” i ser abortiu no deurien ser molt clars entre els deixebles de la Signatura Rerum, oi?

SANA...SANA...

Diu la dita popular que Qui té sàlvia al seu hort, un gran remei té ben a prop. Ben cert, la paraula sàlvia designa habitualment a un gènere de plantes que és ben present a casa nostra: el gènere Salvia. Aquestes plantes usades des d’antic a la cuina pel seu lleuger sabor mentolat, ja eren usades medicinalment a l’antiguitat i fins i tot Plini ja en parlava a la seva gran obra Història Natural amb un bon grapat d’usos curatius. De fet, és curiós ressaltar que el mot sàlvia és un derivat amb sufix de pertinença o correspondència -ius /-ia, de l'arrel de l'adjectiu llatí salvus (sa) i el verb salvare (salvar), que va en la mateixa direcció que la de salus, salutis (salut, salvació). Quin dubte cap, doncs, que el nom fa referència inequívoca a les propietats salutíferes, guaridores i per conservar un bon estat físic que s'atribuïen en aquest gènere de les lamiàcies. Per poc que hi pensem, esbrinarem que totes aquestes formes llatines han generat vocables que utilitzen en el nostre dia a dia com salut, saludar, salvar... entre moltes altres. Els entesos diuen que cal associar a  aquest mot una arrel indoeuropea *SOL- (amb significat de sencer). Com deien a l’escola quan era petit, una planta per a tota mena de mals... i per a fer un bon SANA-SANA culito-de-RANA.

Punyeta!... amb la sinonímia hem topat

El lot siliquós (Lotus maritimus) és una planta d'un delicat groc-llimona pròpia d’indrets més o menys humits de bona part del nostre territori. Fa poc temps, però, podíem trobar aquesta mateixa planta amb el nom de Tetragonolobus siliquosus que ben poc s’assembla a l’anterior. Moltes espècies de plantes solen tenir diversos noms científics, els quals en ocasions canvien en funció de la font consultada. Aquesta inestabilitat causa molta incomoditat en la gent que observa la flora com un hobby, però també -perquè no dir-ho- entre professionals que utilitzen els noms científics en el seu dia a dia. Això indica que la taxonomia no està encara del tot consensuada ni tan sols entre els biosistemàtics i cercles científics afins. Però perquè canvien els noms científics? Alguna pista: canvien no per caprici dels taxònoms, ni per decisió arbitrària dels botànics, i molt menys dels autors dels llistats florístics. Els noms canvien com a part del procés de millora del coneixement que tenim de les plantes i dels personatges que les van descriure per primera vegada. D’això se’n diu sinonímia botànica i algunes vegades la llista de sinònims és ben extensa. La paraula sinònim prové del grec συνώνυμος (synónimos), compost del prefix σύν (sin- = amb, com a simfonia) i ὄνομα, (onoma = nom, com en onomàstica), per tant és una paraula que té el mateix significat que una altra paraula. En resum, prou costa recordar un nom, perquè ens els vagin canviant, oi? De bojos!

Flors de groc explosiu... flors d’”amarillo” ictèric

El cascall marí o rosella groga (Glaucium flavum) és una altra planta de flors ben grogues que podem trobar prop de platges i codolars dels rius. L'epitet flavum és un cultisme que designa el color groc intens que recorda al foc. Prové del llatí flavus (groc or, o també ros-clar referit als cabells daurats). I aquest, a la vegada, s'associa a una arrel indoeuropea bhel-1 (brillar), també continguda en llatí en la paraula flamma (flama), d'on prové flamíger, i en el verb flagrāre (cremar) d'on es deriva, per exemple, deflagració. En castellà aquesta mateixa planta es coneix amb el nom de glaucio amarillo i en aquesta cas, l’etimologia del vocable “amarillo” ve del llatí amarus, (amarg, trist), a través de la forma amarĕllus. Aquest color es relacionava amb les malalties llargues, com la tisi o desordres hepàtics que comportaven icterícia (amb una simptomatologia clàssica de la pell grogosa!), i vinculades a la bilis, que en l’antiguitat s'anomena també com "humor amarg". En l’edat mitjana, “amarillo” es relacionava també amb la malenconia, que en aquells temps era tractada com una patologia, caracteritzada per la tristesa d'ànim i brots de bogeria (ufff!). En definitiva, em quedo amb l’origen etimològic del nostre estimat groc ben relacionat amb el costum d’acolorir uns bons fideus a la cassola amb el sabor del safrà (Crocus = groc) que, a la vegada, deriva del llatí vulgar safranum i aquest de l'àrab aṣfar (أَصْفَر), amb el significat de... (PREMI!)...  color groc!!!