Una floreta... de tot cor!

La borratja (Borago officinalis) té diferents teories pel que fa a la seva etimologia. Més enllà de l’epítet “officinalis” que dona fe de l’us medicinal que se’n feia antigament, alguns autors entenen que el nom llatí Borago vindria de “cor” (cor) i “ago” (porte) a causa del seu efecte cordial, o sigui tonificant i lleugerament cardiotònic.  

La designació de la planta en català – borratja- sembla que ens arriba de l’evolució del  llatí borragĭne, i a la vegada del nom llatí vulgar de la planta “borragĭnis”, presentant la variant burrago  i borago. Per això,molts idiomes, fins i tot llunyans, tenen la mateixa arrel; en italià com borrana  o borragine , en romanès com borantza , en provençal com borrage , en francès com bourrache  i en portuguès com borregem. Se sospita, també,  que el nom del gènere en llatí Borago es deriva amb un sufix habitual -ago / agĭnis de la paraula llatina burra  o esborra  que designa els pèls animals gruixuts i aspres i als teixits bastos, d'on prové, també, la paraula catalana "borra" (llana aspra i grollera), atès que tota la planta es caracteritza pels pèls molt aspres i punxants. Sigui quin sigui l’origen etimològic del nom -aspror o cordial- la bellesa de la seva flor es indubtable... enamora!

Gla, aglà o bellota... i a més, saludable!

Continuant amb el terme del fruit de l'alzina, roure, coscoll, etc., ens podem preguntar... i quin és el mot popular correcte? gla, aglà o bellota??? Dels dos primers mots es pot deduir fàcilment que la "a" inicial és deguda a la presència de l’article: la gla > l’aglà. I, d'entrada, és fàcil pensar que bellota és un castellanisme com una casa de pagès. Però a la comunitat valenciana, a algunes contrades del català occidental i a les illes Pitiüses no és gens inusual escoltar-ho. És una qüestió simple de distribució territorial amb una relació dialèctica directe en què es troben un llatinisme (derivat de glans, glandis) i un arabisme (procedent de balluta). De fet, són les terres més arabitzades on el terme bellota és un terme arrelat i ben genuí que actualment ja recull el nostre diccionari normatiu del DIEC2. I això em porta a pensar en el millor pernil ibèric que és l'anomenat "Pernil de Bellota 100% ibèric" atès que els porcs són alimentats amb aglans de carrasca (Quercus ilex subsp. ballota) que tenen la reputació de ser aglans dolços i donen lloc a saludables pernils. Saludables? Doncs si, es té constància que els greixos de porc ibèric alimentats amb aglans tenen més del 55% d'àcid oleic (monoinsaturat) i aquests greixos, produeixen un efecte beneficiós sobre el colesterol en sang, propiciant un increment de la taxa del colesterol beneficiós (HDL) i reduint la taxa del colesterol perjudicial (LDL). Només l'oli d'oliva verge té un contingut d'àcid oleic superior!!!. Qui ho anava a dir de la BELLOTA... autèntica etiqueta «pata negra».

Dels aglans i "las bellotas"... erotisme etimològic amagat

Avui passejant he pogut fotografia el ben conegut, però curiós fruit dels roures i alzines: una gla o aglà. Curiosament en castellà la traducció és “bellota” i sobta que les seves arrels etimològiques en siguin tan diferents... però només aparentment!. Ambdós mots coincideixen en quelcom que difícilment ens podríem imaginar. M’explico: la paraula gla ve del llatí "glans, glande, glandis" amb el mateix significat inicial del nom que es donava en aquest fruit. Però ja al segle I d.C., l'enciclopedista i metge romà Aule Corneli Cels, en el seu tractat De Medicina, utilitza la paraula "glans" (en català, "gland") repetides vegades per referir-se al...cap del penis! (la forma del qual recorda insinuosament a una gla). Per aquest motiu en el Renaixement, a partir d'aquests texts, es va introduir el cultisme "gland" per referir-se a aquesta part distal i semi-recoberta de l'anatomia del penis com ja ho va fer en Cels. Tanmateix segons el “Breu Diccionari Etimològic de la Llengua Castellana” de Joan Corominas, la paraula “bellota” és present des de 1212 i prové d'àrab "Balluta". El DRAE afegeix que l'àrab el podria haver pres del grec "Balanoté", tot i que també podria venir del grec "Balanos" que va passar al llatí com "Balanus" i ens porta a l’actual paraula "balano", que segons el diccionari normatiu de la DRAE és un cultisme que significa... "cap del membre viril". Qui havia de dir que etimològicament parlant aquests dos mots amaguessin tant d’erotisme!

Frisances i picors de tots els colors?... escabiosa!

L'herba negra o escabiosa (Knautia sylvatica) és una planta dels nostres Pirineus pròpia de vores de bosc, herbassars megafòrbics o prats de dall. Aquesta espècie havia estat sinonimitzada com a Scabiosa dipsacifolia. D'aquí ve que alguns autors situen l'etimologia del seu nom en la paraula llatina Scabies, amb un significat d'aspre, al·ludint al tacte lleugerament escabrós de la seva tija. Però aquesta paraula llatina, com a verb "scabere" també significa "rascar", pel que tradicionalment es va relacionar amb la sarna, precisament perquè va ser molt utilitzada antigament contra aquesta malaltia causada per un àcar paràsit (i per això en castellà una altra de les seves múltiples denominacions populars és "hierba de la sarna"). De fet, encara avui aquesta planta és reconeguda el seu efecte antipruriginós, i es recomana per a diverses afeccions cutànies. Doncs ja ho sabeu; frisances i picors de tots els colors?... escabiosa!

Els noms de la "Rosa del Bosc"

L’estepa blanca (Cistus albidus) és una matoll piròfit ben abundant a bona part del nostre país. De fet, el nom popular més utilitzat en castellà és "jara", que prové del terme àrab "xara" que significa textualment "matoll". Però els hispans romans la van anomenar “stippa”, dicció que l'evolució fonètica del llatí al català va originar el mot estepa a través de l'evolució: stippa > stepa > estepa. Amb tot, el nom del gènere Cistus, procedeix del grec "Kisthós", que un cop llatinitzat es converteix en "cisthos". Alguns autors ho relacionen amb la paraula grega "Kiste" que significa caixa o cistella, per la forma dels seus fruits. El nom de l’epítet específic "albidus" així com el topònim "estepa blanca", li ve donat per la pilositat tomentosa de color blanquinós que recobreix manifestament les seves fulles. Amb tot, el nom més explícit de la seva bellesa, que també recull el nostres diccionari normatiu DIEC2 és... ROSA DEL BOSC!