El seneci pirinenc (Senecio pyrenaicus) és una planta que s'insinua pròpia dels Pirineus però que es troba repartida per bona part dels sistemes muntanyosos de la península ibèrica. Sovint s'ha confós amb l'àrnica per una certa semblança del capítol floral. Cal recordar que l'àrnica sempre té les fulles oposades i això ens permet diferenciar-la d'altres espècies semblants.
Molt semblant a la foto anterior d'Aster alpinus i sovint compartint el mateix entorn, trobem Erigeron uniflorus una altre asteràcia de captivadors capítols florals. Cal fixar-se amb la espesa pilositat que cobreix bona part de la planta i que sol ser habitual amb plantes que creixen als grans alçades i a les zones àrtiques com és el cas d'aquesta espècie. En aquesta altituds i latituds la radiació és molt extrema i les plantes se solen protegir amb una densa tofa de pèls. Adaptacions biològiques molts milers d'anys abans dels actuals forats de la capa d'ozó!!!
El nom genèric d'Aster alpinus fa referència, en grec, al mot "estel" i francament no hi ha res més encisador que veure un prat alpí ben verd cobert d'una munió d'aquests capítols liles i grocs talment com si fossin estels.
Algunes plantes comencen a preparar-se per florir com aquesta cardigassa (Cirsium eriophorum) que sol créixer a prats de pastura. Però ja us podeu imaginar que el bestiar no toca ni una sola d'aquests inflorescències eriçades d'espines i amb una bonica teranyina de pèls blancs. Bona estratègia de protecció!
Avui una planta rara als Pirineus, però freqüent a algunes muntanyes emblemàtiques com Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i Montserrat. L'almesquí (Narcissus assoanus) és un narcís petitó, molt flairós i d'un groc tendre però cridaner. Una alegria pels nostres sentits.
