Una flor que és... un SOLET

La morella negra (Solanum nigrum) és una planta de flors menudes que és ben florida a la tardor en llocs ruderalitzats. L’etimologia de Solanum -que també dona nom a la família- té diverses interpretacions, però sempre relacionades amb l'astre rei “sol”. Així, molt entesos intueixen que la causa d’aquest nom es deu a que la planta creix millor en llocs una mica assolellats. Altres, però, indiquen que la associació es deu a la forma dels pètals que un cop ben estesos semblarien talment un “solet”. En qualsevol cas una flor que fa goig i que és... tot un solet!

Xocolata a la MENTA?... Te a la MENTA?... ui, ui, ui..

La saviesa popular insinua que la menta ha estat usada com a afrodisíac des de temps remots i així algunes dites en donen bona prova: La menta la fa posar contenta o també Menta, dona calenta en poden ser bons exemples.  Però d’on prové aquesta creença? 

Segons explica la mitologia grega, la nimfa Minta (o Menthe) era estimada per Hades, déu de l'inframón i de l’infern. Però aquest l'idil·li va ser descobert per Demèter, mare de la gelosa Proserpina (també coneguda com Persèfone) esposa d'Hades que es va enfurismar en aquesta descoberta fins el punt que Demèter presa de la ira la va destruir, trepitjant-la amb les seves sandàlies... i de la terra va brollar una dèbil i fragant herba que des de llavors porta el seu nom: menta. Queda clar que Demèter va aconseguir aniquilar la nimfa però va quedar evident que tota la seva luxúria es va traspassar a la planta en què es va convertir. 

Així la menta es creu que desperta el desig sexual fins el punt que a l'antiga Roma el cultiu d'aquesta planta estava prohibit en època de guerra, ja que la luxúria distreia i minvava la concentració dels soldats. Per tant, no ho dubteu; una tarda de tardor de tendresa, desig i passió? Un te a la MENTA o xocolata a la MENTA! 

La berbena... tota una planta per a ser "encantador"

La berbena (Verbena officinalis) continua ben florida a les acaballes de l’estiu malgrat ser planta que té el seu màxim esplendor a finals de primavera. L’epítet officinalis ja ens retrau a pensar en que és planta medicinal (sobretot com a sedant suau) però en aquest cas, a més de propietats curatives en són destacables les suposades propietats màgiques que se li atorguen. El gènere deriva del llatí “verbera” que significa vergassades, fuets i altres estris per fer assots i flagels utilitzats pels antics sacerdots en alguns rituals. Sembla ser que el mot antic llatí “Verbenae” era el nom que rebien els ramells de plantes sagrades com l’olivera, el llorer o la murta (i també la berbena!) en algunes cerimònies. Però per a gaudir d’aquesta suposada “màgia” calia recol·lectar-la per la nit, coincidint amb el solstici d’estiu, és a dir, la nit de Sant Joan. Això ens porta a relacionar-ho amb la nostra revetlla (anomenada "verbena" també en moltes contrades) atès que en l’antiguitat “anar de berbena” (a recol·lectar la planta) per fer-la màgica i aconseguir l’amor desitjat, era una festa important i, molt probablement, d’aquí prové el nom del nostre festeig popular nocturn de la revetlla de Sant Joan. El suposat efecte afrodisíac feia que la disbauxa de la nit junt amb les danses al caliu de la foguera, "facilites" que sorgissin un bon nombre de "relacions de parella" perduradores. Tanta n’era la reputació d’aquesta planta que durant l'Edat Mitjana els endevins i les bruixes en feien brevatges i pocions amb la berbena que facilitaven seduir i guanyar-se la parella estimada. O sigui que ja sabeu; si desitgeu fer un encanteri per robar el cor al nostre amor desitjat... berbena!

L'olivarda en la lluita biològica

En l'anterior entrada parlàvem de l'olivarda (Inula viscosa). Es desconeix l'etimologia del mot olivarda però darrerament s'està estudiant el paper que pot tenir aquesta planta en la lluita biològica per al control de la mosca de l'olivera que tan mal pot causar a les olives. No seria d'estranyar que potser la nostra pagesia ja sabia dels beneficis d'acostar l'olivarda a les nostres oliveres. El mecanisme, ara ben conegut, és un bon exemple de la lluita biològica: a les inflorescències de l'olivarda es desenvolupa la larva d'una mosca (Myopites stylatus) que provoca unes agalles en què es desenvolupa internament. La larva de Myopites stylatus és al seu torn parasitada a l'hivern per un conjunt de parasitoides (entre els quals destaquen Eupelmus urozonus i Pnigalio mediterraneus) que són al seu torn paràsits de la mosca de l'olivera i en fa disminuir dràsticament la seva població. No és doncs cap coincidència que la cultura popular ja havia donat nom a aquesta planta relacionant-la amb els insectes. Així tenim, herba de mosca, apegamosques, herba de puces, herba dels mosquits, herba mosquera, herba mosquitera, mata mosquera, matapuces... tots ells referint-se a aquesta esclatant groga i "lluitadora" planta. 

Més flors que ens ajuden a "purificar-nos"

L'olivarda (Inula viscosa) és ja ben florida i ens anuncia la tardor. Tan lligada va a aquesta estació que, abans, molta pagesia la feia servir per saber quan havia de començar a recollir el raïm ja ben madur. És una planta enganxifosa i d'aquí l'epítet "viscosa" i molta gent la troba desagradable perquè habita sempre en llocs enrunats. Però res més lluny de la realitat: per a l'etimologia del gènere Inula, alguns autors proposen que és una derivació d'una paraula grega enàein (= purificar) referint-se a les suposades propietats medicinals de moltes plantes d'aquest gènere. I certament l'olivarda s'ha fet servir d'antic per a tota mena de trastorns urinaris i reumatismes entre altres moltes virtuts. Gaudiu, doncs, d'aquest groc espectacle i deixeu-vos "purificar" per la seva bellesa ;-)