Una flor que s'obre a l'escalfor del... sol-solet!

La família de les cistàcies és bàsicament de la Mediterrània i per això s’utilitza per avaluar el grau de mediterraneïtat de la flora d’una determinada contrada. Una de les característiques del clima mediterrani és la presència d’un sol espectacular. És per això que no ens pot estranyar que entre els seus gèneres en destaqui a casa nostra Helianthemum. L’etimologia d’aquest gènere es prou evident: del Grec Ἥλιος (Helios), el Sol, i “anthemos” que significa florida atès que és ben conegut que les flors només s'obren amb la calor del sol i en una temperatura superior als 20 º C per desplegar completament els seus pètals. A més, tenen un cert fototropisme (gir seguint el sol) positiu. La planta de la fotografia (Helianthemum oelandicum subsp. alpestris) és, però, singular, perquè es fa a alta muntanya on la mediterraneïtat hi és present però de forma molt menys nítida. Així doncs, si voleu dir a algú sol-solet, només cal que li oferiu un... Helianthemum! 

L’orquídia més gran i més rara dels nostres Pirineus

Les sabatetes de Venus (Cypripedium calceolus) és segurament l’orquídia més gran i més rara que es troba en els nostres Pirineus. El seu nom científic -tot i que d’entrada sembla ben rar- fa esment exactament a un dels seus molts noms populars; Cypripedium procedeix del grec "Kypria" = "Venus" i "pedilon" = "sabata" o "sabateta" per la forma inflada del label de la flor. Curiosament, calceolus prové del llatí i també vol dir “sabateta”. Linné quan la va descriure, de ben segur ja pensava en la preciositat d’aquesta flor atès que Venus era la deessa que representava l’extrema bellesa femenina. I el peus, no cal dir, sempre han estat objecte d’atracció des de l’antiguitat. Així, doncs, ja ho sabeu, si volen llençar una “floreta” per a afalagar a algú, només cal que li digueu.. Cypripedium!

Fruites comestibles i (potser)... afrodisíaques!

I parlant de Venus m'ha vingut al cap la maduixa (Fragaria vesca). Etimológicament «Fragaria» deriva del llatí "fragum", fent referència a la fragància dels seus fruits i «vesca» prové del llatí "vescus" que vol dir "bo per a menjar". Però més enllà del que ja sabem -un aliment de flaire exquisit- potser no es tan conegut que històricament la maduixa ja era present a les festes i bacanals de l'antiga Roma. Diu la llegenda que aquest fruit en efecte solia fer-se present coincidint amb les festes en honor d'Adonis, a la mort del qual Venus va plorar copioses llàgrimes, que arribades a la terra es van transformar en petits cors de roig intens: les perfumades maduixes!!! Per aquesta mateixa raó es considera que les maduixes van lligades a Venus deessa de l'amor i de la passió sensual i ha arribat fins els nostres dies com una fruita afrodisíaca! La foto, però, és d'un maduixot (que m'acabo de cruspir). Però creieu-me; són molt més saboroses la maduixeta del nostre Pirineu!

L’atractiu del món vegetal, versus l’atractiu de l'etimologia

Amb les pluges de tardor sol haver-hi una segona florida d’algunes plantes primaverals. Aquest és el cas de la margaridoia (Bellis perennis) que he vist ben florida ja a les acaballes d’octubre. El nom genèric d’aquesta espècie no deixa cap lloc a dubtes; en Linné, quan la va descriure, ja va voler significar la bellesa (“Bellus”) i formosor d’aquest gènere de plantes. Però més curiós és la procedència de “margarita” (o alguna de les seves variants) com se la coneix popularment. El mot “margarita” prové de la paraula grega μαργαρίτης, que significa, literalment, “perla”. I és que la gent veia en les margarites una “flor” amb un botó central semblant... a una “perla”!!! Bonica associació sinó fos perquè la suposada “perla” és, en realitat, la munió de mooooltes flors grogues rodejades de mooooltes flors blanques (l’anomenat capítol) que engatussa als insectes perquè la pol·linitzin. L’atractiu del món vegetal unit a l’atractiu dels noms!

Una "Rosa dels Alps" als nostres Pirineus!

El neret (Rhododendron ferrugineum) rep el nom d’abarset a les vall d’Andorra (d’on és aquesta fotografia) i el bonic mot de Rosa dels Alps ("Alpenrose") a les regions dels Alps de parla germànica. Malgrat que el neret és un arbust de branques flexuoses i ajagudes, altres espècies del gènere solen ser arbres de les regions properes a l’Himàlaia. Així, tot i que pugi semblar que és una planta ben adaptada als climes freds, la realitat és que no suporta gens bé les glaçades del mig de l’hivern, i per subsistir sempre ha d’estar ben coberta d’un bon gruix de neu talment com una manta. D’aquesta manera és fàcil conèixer el gruix de neu habitual d’una determinada vessant –per exemple a Andorra- només veien quina alçada prenen els abarsets que hi creixen. A més abarsets i més ferms, més gruix de neu! Caminant per la muntanya fixeu-vos que els abarsets sovint es troben entapissant la vessant obaga i són rars a solell on, encara que sembli paradoxal... hi fa moooolt més fred sense la coberta protectora de la neu!