El gènere Sempervivum pot fer entapissats en ells llocs més inversemblants com són, per exemple, les escletxes de les roques al capdamunt de molts cims dels nostres Pirineus. Deu el seu nom –sempre viva- al fet que sempre és verda i no perd les fulles ni al vell mig de l’hivern. A més, fins i tot si la violència del vent l’arranca, continua igual de llustrosa conservant pràcticament en tot moment l’esplendor de les seves curtes tiges fins que arriba a arrelar en un altre indret. La capacitat de supervivència és tan gran que pots viure molt de temps sense aigua i en condicions extremes de temperatura, altes a l’estiu (la roca s’escalfa moltíssim) i baixíssimes a l’hivern si no són cobertes per la neu. en les condicions més adverses. En resum, la vitalitat d’aquesta planta és envejable dins el món vegetal alpí. En català, a aquesta espècie se l’anomena matafocs teranyinós, amb virtuts medicinals i... poders màgics!
Heu escoltat la dita “estar més content que un gínjol”? Doncs curiosament aquesta fotografia correspon al gínjol o gínjol blau (Iris germànica). Però no ens confonguem!!! És un cas clar d’homonímia tan i tan freqüent dins el món de les plantes. De fet, la dita fa referència a l’arbre del ginjoler (Ziziphus jujuba) i més concretament al seu fruit: el gínjol! No es té certesa de la relació del fruit amb aquesta expressió, però hom diu que en èpoques de fam, el consum excessiu de gínjols (rics en sucres i vitamina C) podia provocar un cert grau d’eufòria amb lleugeres al·lucinacions. Altres autors, però, insinuen que atès que amb la fusta del ginjoler es fan instruments musicals com gralles, dolçaines i tenores que s’usen... en moment d'alegria i de xerinola!. Sigui com sigui... jo estic “més content que un gínjol” perquè ja ha arribat el weekend!
El lliri blau o lliri dels Pirineus (Iris latifolia) l’haureu vist ufanós en molts prats dels nostres Pirineus. El gènere Iris deriva de la mitologia grega i fàcilment l’associarem amb el mot castellà “arco iris” (arc de Sant Martí) o amb l’iris de l’ull. Així, en l’antiga Grècia, IRIS era la personificació de l'arc de colors del cel i missatgera dels Deus que anunciava el pacte entre els humans i les divinitats enfurismades i la fi de la tempesta amb un esclat de colors en forma de pont entre el cel i la terra. Linné -amant com era de la mitologia grega- va aprofitar aquest fet per posar nom a aquest grup de plantes per la varietat de colors que ofereixen les flors d’aquest gènere. No em direu que no és una planta divina...
L'herba sabonera (Saponaria officinalis) és una planta freqüent en els herbassars humits de molt llocs del nostre país. El nom del gènere “Saponaria” ve del llatí sapo, -onis que vol dir “sabó” atès que té la particularitat que les soques de la planta s'utilitzaren com a sabó antigament ja que fa escuma. L'epítet officinalis indica que s'ha utilitzat com a medicinal. El principi actiu – les saponines- són tòxiques a altes dosis atesa la seva acció fortament hemolítica raó per la qual cal anar amb molta cura en el seu ús. A més, és especialment ictiotòxica, és a dir, molt tòxica pels peixos que hi estan en contacte. Eps! i està prohibit per llei agafar peixos atontant-los prèviament amb el suc d'aquesta planta.
D'etimologia incerta, per algun autors el nom d'aquesta planta -Doronicum- té un origen grec com una combinació de "Doron" (regal) i "nike" (victòria). Per altres, en canvi, té un origen àrab a partir de la paraula "dourondj", terme per a designar les plantes d'aquest gènere en tots els països de l'Est. En qualsevol cas, des de segles enrere es considerava a Doronicum com a planta medicinal i per aquest motiu, en el passat, es conreà en els jardins d'herbes medicinals de molts monestirs. I també ha perdurat fins els nostres dies la creença -segons la tradició mediterrània- que Doronicum podria imbuir a la força, a la vitalitat i dotar a la persona que el posseeix de certa victòria en les arts de la guerra o de la caça. Per cert, aquesta planta s'anomena Doronicumgrandiflorum...
