A les torrenteres i rieres de moltes valls pirinenques és ben freqüent la sarga (Salix elaeagnos) a mig camí entre un arbust ferm o un arbre menudet. L’epítet específic d’aquesta espècie –elaeagnos- que també possiblement veureu escrit com “eleagnus”, fa referència a la similitud de les fulles amb les de l’olivera. De fet en grec ελαιά (elaia) vol dir oliva i la terminació -agnos, també del grec, vol dir pur o veritable. Curiosament, però, el nom popular –sarga- té lligams amb el gènere a través del llatí “salica”, clarament provinent de Salix. Però “salica”, a la vegada, segur que us sona a un conegut principi actiu: els salicilats. En un altre moment en parlarem. Francament les etimologies són d’allò més enrevessat.
De valerianes n’hi ha més de mitja dotzena pels nostres Pirineus. Una no pas rara de mitja muntanya és Valeriana montana que no es pot confondre de cap manera amb la clàssica Valeriana officinalis per poc que ens fixem que les fulles són ben senceres. Totes les valerianes contenen en les seves rels àcid valeriànic -també anomenat àcid valèric o àcid pentanoic- que té una olor desagradable que recorda als peus suats. És curiós, però, que els èsters volàtils de l'àcid valeriànic s'usen en perfumeria i cosmètica i, fins i tot, el valerat d'etil i el valerat de pentil es fan servir com additiu alimentari pel seu sabor afruitat. El que fa la química!
Algunes espècies del gènere Viola es coneixen amb el nom de pensaments en funció de com es disposin les peces superiors de la corol·la. Un d’aquests pensaments és el pensament de camp (Viola arvensis) que té una flors d’un blanc pur amb unes notes de groc a la gorga per indicar als insectes el camí cap el apreciat nèctar. Poca importància podria donar-se-li a la planta sinó fos perquè de fa pocs anys se sap que aquesta espècie és especialment rica en uns pèptids de la família dels ciclòtides amb propietats excepcionals enfront alguns tipus de tumors i, fins i tot, té una alta activitat enfront el virus de la SIDA! Qui diria que una flor tan delicada por tenir tanta mala llet
Una planta ben present a moltes valls del nostres Pirineus és Antirrhinum majus. Malgrat que la planta es coneix habitualment amb el nom de conillets, un cop d’ull a l’excelsa obra “Noms de Plantes” del TermCat ens fa adonar de la riquesa de sinònims complementaris que recull el mateix diccionari normatiu del DIEC. Només citant els que tenen noms d’animals n’he trobat uns 12 més: boca de conill, boca de drac, boca de dragó, boca de lleó, botons de gat, gatets, gatolins, gossets, gossos, llops, morro de vedell, vedells. Curiosament l’etimologia del gènere poc té a veure amb els animals: Antirrhinum prové del grec “anti” ( = semblant a) i “rhinon” ( = nas) atès que les flors de perfil sembla que tinguin nas. El corpus lingüístic de les nostres plantes... és fabulós!
Tampoc resulta massa freqüent pels nostres Pirineus la viola de pastor (Viola biflora) malgrat que presenta una distribució mundial que va des del Japó fins Estats Units passant per tot Àsia i Europa. Com el seu nom indica les flors solen aparèixer a parells (d’ací l’epítet “biflora”) i en alguns llocs se'n fan infusions de les flors i de les fulles per les seves propietats medicinals com a emol·lient, pectoral i laxant. Atenció però en posar massa flors a la infusió fins que l’aigua es torni groga: hi ha la creença que provoca diarrea!
