Una "rosa" al desert de Namib?

Enguany he tingut l'oportunitat de visitar els deserts de Namib i el del Kalahari durant les meves vacances. Entre tanta aridesa m'ha sorprès aquesta planta que, justament per la seva bellesa, els locals anomenen "rosa del desert". El seu nom científic és Adenium obesum i atesa la bellesa de les seves flors i la facilitat de cultiu es ben coneguda pel horticultors. El nom Adenium es deriva del nom àrab de la planta, "Oddaejn", que significa Aden, ciutat i nom antic amb que es coneixia l'actual regió del Iemen. L'epitet obesum fa referència al seu aspecte de tronc bombat i cras si el creixement ha estat a la natura i la planta està ben desenvolupada.

Tot i que sovint pren forma d'arbust, en el seu hàbitat natural aquestes plantes són molt variables; sovint prenen aparença arbustiva, però, en general, són arbres de creixement molt lent i que poden viure centenars i centenars d'anys. A la regió de l'Àfrica austral que he recorregut, els hiverns poden ser molt secs i freds, i en aquesta planta el clima pot induir períodes de repòs que impliquen la pèrdua total de fullatge sense que per això deixin de continuar florint. Això fa que prengui una aparença singular i destaqui al mig del paisatge. No ens poden però deixar enganyar per la seva formositat; com la majoria d'apocinàcies cal considerar-la una planta tòxica i ben emparentada amb la ja comentada viola de bruixa.

Mesembryanthemum cristallinum... o com espavilar-se si fa calor

Herba cristal·lina, herba gelada, cabellera de la reina, cristal·lina o herba de la plata és algún dels noms amb que es coneix a Mesembryanthemum cristallinum i que fan clar esment al caràcter espectacularment perlat de les fulles d'aquesta planta de la família de les aizoàcies. El nom del gènere explica que les seves flors s'obren al migdia (del grec Mesembria = el migdia; i del grec ánthemon = flor) quan el sol és ben alt i fa molta calor en el seu hàbitat natural de dunes i salines del nostre litoral.

El que sorprèn més d'aquesta planta en són les fulles i altres òrgans -com els fruits- totalment recoberts de  glàndules que li donen, a voltes, un aspecte caramel·litzat i papil·losa a l'epidermis. Aquestes papil·les funcionalment són una adaptació a climes molt càlids i des del punt de vista morfològic corresponen a pèls vesiculars morts i plens de líquid que tenen l'objectiu de reflectir bona part de la llum directe del sol i així evitar el sobreescalfament excessiu.

Novament aquesta espècie es consumeix com a verdura atès que aportar als plats un element refrescant per l'alt contingut aquos i lleugerament salat que poseeix. Malgrat ser utilitzada des d'antic, actualment alguns restaurant d'alta cuina sol servir-lo en amanides o com a decoració dels plats en fred a partir d'una herba oblidada o ignorada que es recupera per aportar nous contrastos organolèptics i, sobretot, cristal·lins als nostres plats.

Parlant de flors menudes

Potentilla micrantha, a photo by pastilletes on Flickr.

La Potentilla micrantha és una planta de muntanya mitjana que s'estén per bona part dels nostres Pirineus. El seu nom científic fa referència a la mida de les seves flors que són molt i molt petites. Així micrantha prové del grec mikro = petit, baix i anthos = flor, per tant de flor petita. El nom genèric Potentilla fa referència a les propietats medicinals d'algunes espècies (no és aquest el cas) d'aquest gènere. Potentilla prové del llatí postclàssic  potens, - entis = potent, poderós, que té poder; i  - illa = sufix de diminutiu. Tot plegat al·ludeix a les poderoses presumptes propietats tòniques i astringents d'aquesta planta. Més curiós són els noms en català "fragassa de flor petita" o "maduixera borda" que esmenten clarament el seu semblant morfològic -flors i fulles- amb la maduixera boscana comestible (Fragaria vesca). Però el curiós del cas és que sovint comparteixen hàbit i no és estrany trobar-les convivint en una mateix lloc. Per sort, la Potentilla micrantha no fa un fruit tou i cridaner sinó tot el contrari i per tant ningú la pot confondre. També és força singular la mida de tota la planta, que fa que les fulles siguin molt més llargues que les tiges floríferes i, per descomptat, de les boniques i delicades flors tal i com s'endevina en la fotografia. 

Sparganium angustifolium... o com de llarga pot ser una fulla!

Sparganium angustifolium, a photo by pastilletes on Flickr.

El nom del gènere Sparganium deriva del grec sparganon i indica una planta amb fulles en forma de cinta o acintada. De fet, s'han arribat a mesurar fulles de més de 3 metres de llarg, que no es poc!!!

Entre encanteris i memòria

Vinca major, a photo by pastilletes on Flickr.

El nom del gènere Vinca prové del llatí vincire que indica subjectar, travar o lligar, en clara referència a les seves tiges flexuoses que s'entortolliguen entre elles i amb altres plantes i que en tocar el terra tenen una extraordinària capacitat d’arrelament. 

Per bé que es fa servir molt en jardineria, és una planta tòxica pels alcaloides que conté. Un dels més coneguts és la vincamina  que té efectes nootròpics en facilitar la circulació sanguínia  cerebral i, en conseqüència, una major oxigenació del cervell. Les substàncies nootròpiques són aquelles que actuen  sobre les capacitats cognitives millorant la intel·ligència, l’aprenentatge, la concentració i la memorització, sense efectes secundaris sobre el sistema nerviós central. El vocable "nootròpic" deriva del grec en el seu doble significat: noos (intel·ligència) i tropo (moviment).

Ara no us penseu però que la poden utilitzar els estudiants... de cap manera!!! Només la prenen la gent gran que té pèrdues de memòria significatives.

En català també se la coneix com a viola de bruixa atès que se li suposen virtuts màgiques i s'utilitza en poderosos encanteris d'amor...