La faia de la FIA-FAIA

Si fa poc parlàvem de Cephalaria leucantha com a exemple AURI de la natura, ara en vull fer esment de com la mateixa planta va lligada a la cultura d’una determinada contrada. I és que la gent de l’Alt Berguedà coneix bé aquesta planta com a FAIA i de ben segur la gent de les comarques veïnes també coneix bé la festa del foc de la FIA-FAIA lligada al solstici d’hivern. Poblacions com Bagà celebren aquesta festa la nit de Nadal -es diu- des de temps pre-cristians, i d’ençà fa poc temps ha estat declarada Festa patrimonial d’interès nacional. Algú pot pensar que la concordança de noms és simple coincidència, però res més lluny de la realitat atès que les torxes d’aquesta nit de foc es fan... amb Cephalaria leucantha! Serà, doncs, una planta que un cop seca crema molt bé? Doncs no, el motiu de la seva utilització és pel seu efecte “purificador”, malgrat que ara no és gens usada com a planta medicinal. L’enigma de si realment existeixen evidències científiques d’aquest efecte “purificador” el deixem per un proper post ;-)

Flors de... divines proporcions!

Es ben probable que aquesta planta força freqüent a casa nostre -Cephalaria leucantha- no us digui massa res, però és un bon exemple del que fa la natura respecte el nombre auri, secció àuria o divina proporció. Doncs si, moltes plantes (els gira-sols, les pinyes, etc.) així com molts animals (caragols, per exemple) compleixen unes proporcions determinades que, davant la impossibilitat de donar-hi una explicació raonada, es va batejar a principis del segle XVI com a DIVINA PROPORCIÓ. Actualment encara segueix sent un misteri, però hom postula que la natura tendeix a la màxima bellesa en les proporcions d'un determinat cos (efecte d'atracció) a la vegada que és terriblement eficient en quant a la seva despesa energètica. Els humans hem copiat infinitat de vegades aquest número d'or de la natura en totes les disciplines imaginables (art, música, arquitectura, etc., etc.). I si penseu que això us és una cosa llunyana, només heu de saber que qualsevol targeta de crèdit o un camp de futbol o un simple foli... compleixen la relació àuria!!! I qui en dubte que hi ha "floretes" amb "divines proporcions" ;-)

Una flor banyeta... certament especial

Algunes plantes són força esmunyedisses i tan aviat les trobem de forma abundosa, com l’any següent no en veiem cap exemplar.  Un bon exemple és l’esperó de cavaller (Delphinium peregrinum) que com el seu epítet específic indica té un comportament erràtic i peregrí. Amb tot, la flor és d’una bellesa excepcional que sembla recordar, amb la curvatura del seu esperó, a un gràcil dofí (del grec delphínion). L'acoloriment de les seves peces és ben curiós, car no es corresponen amb els pètals, sinó amb un calze petaloide que en fa la mateixa funció visual d'atracció pels borinots que s'hi acosten.  I malgrat lo bufona que és la seva flor cal tenir cura de fer-ne mal ús ja que té alcaloides força tòxics. Potser per això en català se la coneix com a BANYETA, pel seu aspecte delicat a la vegada que entremaliat, indòcil i certament trapella. Ai, banyeta... banyeta...

Les flors… electritzants!

Per poca bonança que faci, ja tenim el romaní ben florit en ple hivern. I les flors del romaní són un clar exemple d’adaptació als seus pol·linitzadors. Perquè, com saben les abelles i borinots quines flors del romaní visitar i en quin lloc de les flors aterrar?. De fa molt de temps se sap que les indicacions visuals i olfactives formen part de la resposta.  Molts insectes veuen el color de les flors de manera molt diferent que nosaltres atès que aprecien tant la llum visible com la ultraviolada i moltes flors tenen "marques" en les dues bandes electromagnètiques. Aquest es el cas del romaní, però a més, ara se sap que el dibuixos sobre la flor són autèntiques “balises electromagnètiques” com les de l’aeroport. Recents estudis indiquen que moltes flors tenen una càrrega elèctrica lleugerament negativa, mentre que els borinots estan dotats d'una càrrega lleugerament positiva. A més, aquesta diferència de voltatge és menor (menys atracció) en una flor ja visitada i, en conseqüència amb menys nèctar disponible.  Amb tot, no patiu per enrampar-vos si passegeu per una brolla de romaní perquè les mesures són de l’entorn de milivolts. El que no s’hagi inventat la natura.... 

Una flor que s'obre a l'escalfor del... sol-solet!

La família de les cistàcies és bàsicament de la Mediterrània i per això s’utilitza per avaluar el grau de mediterraneïtat de la flora d’una determinada contrada. Una de les característiques del clima mediterrani és la presència d’un sol espectacular. És per això que no ens pot estranyar que entre els seus gèneres en destaqui a casa nostra Helianthemum. L’etimologia d’aquest gènere es prou evident: del Grec Ἥλιος (Helios), el Sol, i “anthemos” que significa florida atès que és ben conegut que les flors només s'obren amb la calor del sol i en una temperatura superior als 20 º C per desplegar completament els seus pètals. A més, tenen un cert fototropisme (gir seguint el sol) positiu. La planta de la fotografia (Helianthemum oelandicum subsp. alpestris) és, però, singular, perquè es fa a alta muntanya on la mediterraneïtat hi és present però de forma molt menys nítida. Així doncs, si voleu dir a algú sol-solet, només cal que li oferiu un... Helianthemum! 

L’orquídia més gran i més rara dels nostres Pirineus

Les sabatetes de Venus (Cypripedium calceolus) és segurament l’orquídia més gran i més rara que es troba en els nostres Pirineus. El seu nom científic -tot i que d’entrada sembla ben rar- fa esment exactament a un dels seus molts noms populars; Cypripedium procedeix del grec "Kypria" = "Venus" i "pedilon" = "sabata" o "sabateta" per la forma inflada del label de la flor. Curiosament, calceolus prové del llatí i també vol dir “sabateta”. Linné quan la va descriure, de ben segur ja pensava en la preciositat d’aquesta flor atès que Venus era la deessa que representava l’extrema bellesa femenina. I el peus, no cal dir, sempre han estat objecte d’atracció des de l’antiguitat. Així, doncs, ja ho sabeu, si volen llençar una “floreta” per a afalagar a algú, només cal que li digueu.. Cypripedium!

Fruites comestibles i (potser)... afrodisíaques!

I parlant de Venus m'ha vingut al cap la maduixa (Fragaria vesca). Etimológicament «Fragaria» deriva del llatí "fragum", fent referència a la fragància dels seus fruits i «vesca» prové del llatí "vescus" que vol dir "bo per a menjar". Però més enllà del que ja sabem -un aliment de flaire exquisit- potser no es tan conegut que històricament la maduixa ja era present a les festes i bacanals de l'antiga Roma. Diu la llegenda que aquest fruit en efecte solia fer-se present coincidint amb les festes en honor d'Adonis, a la mort del qual Venus va plorar copioses llàgrimes, que arribades a la terra es van transformar en petits cors de roig intens: les perfumades maduixes!!! Per aquesta mateixa raó es considera que les maduixes van lligades a Venus deessa de l'amor i de la passió sensual i ha arribat fins els nostres dies com una fruita afrodisíaca! La foto, però, és d'un maduixot (que m'acabo de cruspir). Però creieu-me; són molt més saboroses la maduixeta del nostre Pirineu!